Belém és la capital de l’estat brasiler de Pará, les portes a l’Amazonia. Amb una població de més de dos milions d’habitants, Belém està de cara al riu Guamá, afluent de l’Amazones, i això fa que sigui una ciutat pesquera. De fet és a la zona del port on es concentren gran part dels atractius de la ciutat: el mercat municipal “Ver o Peso”, que deu el seu nom a l’època colonial quan entraven i sortien les mercaderies pesqueres i havien de saber el pes de la càrrega per rebre’n els corresponents impostos, (ver o peso significa veure el pes); és en aquella zona on també vam anar a veure el fort que van construir els portuguesos al desembarcar per primera vegada a la ciutat, la casa de les onze finestres (llegat d’un colon que es va enriquir amb el negoci del sucre), l’esglesia més antiga de la ciutat, la “Igreja de Santo Alexandre”, on actualment hi ha el museu d’art sacre; davant de l’església hi ha un cartell municipal on hi consta que l’església va ser construida amb les mans i amb l’esforç del índis evangelitzats.

Belém és una ciutat enorme que intenta rentar-se la cara sobretot en aquelles zones més turístiques, de fet, és aquí on hem vist els museus més cuidats i més ben fets de tots els països d’Amèrica Llatina que hem visitat. La gran plaça principal està plena dels típics xiringuitos de churrasquinhos, que vindrien a ser els nostres pinxos de carn, i de desenes d’artesans de pulseres i collarets. Belém és una ciutat agradable de visitar perqué, tot i les zones turístiques, et dóna l’oportunitat de viure el dia a dia brasiler, molt similar al de qualsevol ciutat nostra si no fos perquè aquí pots comprar pinyes i mangos deliciosos per 2 reals!!

De Belém, i després de 12 hores de bus, vam arribar a Sao Luis, capital de l’estat de Maranhao. Sao Luis deu el seu nom a Lluís XIII, rei de França en el moment que els francesos van instal.lar el seu xiringuito a l’únic lloc de Brasil que no van fundar els portuguesos (l’any 1612). Sao Luis és una ciutat molt bonica, plena d’edificis coberts de les típiques rajoles portugueses, els carrers empedrats i molta, molta vidilla musical!

A Sao Luis era on, amb una mica de nervis, esperaríem l’arribada de la família! La mare i la germana (Rosa i Sara) de la Laura ens vindrien a visitar així que vam començar a preparar la seva arribada…

Manaus està enmig de la selva i això vol dir que per desplaçar-te a qualsevol altre lloc tens dos opcions: avió o vaixell. Com que els vols interns de Brasil no es caracteritzen per la seva austeritat i com que passar uns dies en un vaixell per l’Amazones no es pot fer cada dia vam assegurar-nos que encara ens quedessin pastilles anti-mareig i a navegar!

Vam comprar els bitllets per la travessia directament al port, entre els vaixells de mercaderies, els camions que s’emporten les càrregues, els mariners i tota la fauna portuària que es passeja pels molls sense saber ben bé que fa… vam negociar els preus dels bitllets, ens vam comprar un parell d’hamaques i cap a la una del migdia embarcàvem al “Ana Beatriz III”, un vaixell d’unes 300 places de les quals, quan hi vam entrar a col.locar les nostres hamaques, pràcticament ja estaven tots els llocs ocupats… una noia de la tripulació va veure que pul.lulàvem per allí sense tenir una idea massa clara d’on posar les nostres redes i, per sort, ens va acompanyar a la tercera coberta, la que no tenia ni soroll de motors ni aire acondicionat, sinó que estava a l’aire lliure i amb tot l’espai pràcticament desocupat. Primer vam dubtar una mica sobre perquè aquell lloc estava tan buit tenint en compte que les dos cobertes de sota estaven com Les Rambles el dia de Sant Jordi; una possible raó és que el bar també estava a la tercera coberta, però finalment vam deduïr que l’esperit brasiler de “si no et cal pujar escales, per què les vols pujar?” també havia arribat en aquell vaixell. El següent pas era penjar les hamaques, aquests llits penjants que omplen les cases, palmeres, terraces i balcons des de Mèxic fins a Brasil. La nostra traça per penjar-les estava al mateix nivell que el nostre refinat portugués, però pel que semblava aquell era el nostre dia de sort i un venedor ambulant de plàtans fregits (patrimoni de la cultura culinària d’Amèrica Llatina) que feia negocis a bord, ens va rescatar i no va marxar d’allí fins que vam haver comprovat personalment si les hamaques caurien o no caurien, evidentment, no vam caure de les hamaques i definitivament vam aprendre com penjar-les. Amb això i amb la constant atenció de la tripulació del vaixell (érem els dos únics turistes de l’embarcació, si no contem a un francès furrot que se’ns va posar al costat) vam començar a navegar per l’Amazones direcció Santarem.

Les següents 48 hores van ser d’allò més productives: mirar l’aigua com passa, mirar els ports com passen, mirar una papallona groga que passa, donar un tomb per la coberta, ojo que torna la papallona!, llegir una estona, calcular la distància entre un costat i l’altre del riu (que per cert, és immens), escoltar una i una altra vegada el hit del verano brasiler (forró, és clar!!), veure més ports passar, veure com poc a poc s’omplia de gent la tercera coberta, esmorzar-dinar-sopar el menjar que oferien al vaixell (molt més efectiu que qualsevol dieta de la carxofa, del pepino o del cucurutxo), dormir amb taps a les orelles perquè el bar tenia la música a tope, intentar converses de besugos amb el francès, estudiar la inacabable capacitat dels brasilers per estar-se durant dies sencers estirats a una hamaca xerrant o dormint, beure aguna cerveseta, beure algun guaraná, llegir una altra estona i dormitar tant com vam poder… això que aparentment no sembla un plan especialment emocionant va resultar ser un gran moment del viatge, sobretot per aquells/es que les hores de fer no-res o de fer-poc són altament apreciades…

Quatre hores més tard del previst vam arribar a Santarem, una ciutat famosa enmig de l’Amazones perquè molt a prop té Alter do Chao, l’exageradament anomenat “Carib de Brasil”, és a dir, una zona de riu on l’arena és molt clara i sembla una platja. Va coincidir que nosaltres estàvem a Santarem en diumenge i, com tota la resta de població santaremenca vam anar a la platja d’Alter do Chao; no és que el lloc no fos bonic, que ho és, ni tampoc és que no acompanyés el temps, que feia una calor que asclava les pedres, sinó que semblava que estéssim a la platja dels Capellans de Salou al mig de l’agost, quant dominguero!! No faltava de res, teníem les neveres plenes de cerveses, la canalla cridant, les padrines assegudes al sol, les brasileires en general amb el seu hilo dental (nom local del tanga), el pollastre fregit, els camarers suats… nosaltres teníem una altra idea del Carib… de totes maneres ens ho vam passar bé començant a entendre les dinàmiques d’aquest enorme país; per començar sempre, en tots els casos i en totes les ocasions, com menys roba millor, perquè s’está més fresquet i perqué, independentment del volum del teu cos, sempre és una alegria ensenyar! La següent màxima, i no per aixó menys important, és que l’estomac MAI estigui buit, tot el contrari, com més ple i content pugui estar molt millor! I si pot ser d’alguna cosa fregida que no sigui de verdureta, igual que l’aigua aquí és per les granotes i la cervesa per tots els demés! I la tercera premissa ineludible és la música, permanent, inesgotable, constant, perpètua i persistent, però amb la gran sort que per aquí, a Brasil la música és, al nostre gust, molt bona, deixant estar a part el forró (que tindria la mateixa funció bailonga que el reaggeton centreamericà).

Santarem té un passeig fluvial llarguíssim, digne de l’Amazones, on durant el dia no hi ha ni una mosca (ni tampoc una ombra) però tant aviat el sol afluixa tots surten a passejar i a xerrar, i una mica més al vespre toca el beure i el menjar: tant famílies com joves com namorades i namorados s’instal.len al passeig amb les cadires de platja i les neveres plenes de cerveses, els cotxes aparcats al costat amb el capot obert i amb música a tope, i s’estan allí bebent i xerrant fins que se’n cansen. El Jordi Hereu se’n faria creus, però aquí aquest tipus de botellón familiar és ben comú, tant com sortir a la fresca als vespres o que els nens juguin semi-despullats pel carrer.

Brasil és de moment terra d’alliberació i de calor, d’aigua i natura, de cervesa i sucs de fruita dolça… a veure que més hi trobem!

L’entrada a Brasil podríem dir que va ser pels darreres, per una fontera amb Bolívia molt poc transitada on a la caseta d’immigració havíem de ser nosaltres qui li expliquéssim a l’individu en qüestió (que no era el policia sinó el seu fill o el nebot o el veí que el substituïa) com havia de fer els tràmits de sortida del país, el noi ens va posar el segell d’entrada a Bolívia enlloc del de sortida, però ho va arreglar posant el segell de sortida a damunt, de manera que no s’entenia res, un xou! Estàvem a Guayaramerín, al nord de Bolívia, hi vam arribar amb un avió de TAM (Transporte Aereo Militar) des de La Paz amb escala a Trinidad. Des d’allí vam passar amb una barqueta fins a Guajará-Mirím, ja al Brasil. A la barca ja vam veure que les polleres bolivianes es canviven pels tangues brasilenys, això només era un avanç… De Guajará-Mirím vam fer 7 hores de bus fins Porto Velho i allí ja ens vam començar a adonar de la diferència abismal entre Bolívia i Brasil: tot es multiplica per quatre! Els cotxes, la gent, la mida de les pizzes, els carrers esfaltats, el número de semàfors… i, per desgràcia nostra, els preus!! És veritat que Bolívia no pot ser un referent perquè sinó moriríem del disgust, però Brasil, en moltes ocasions, té els preus europeus que les nostres butxaques es resisteixen a acceptar. Així que una vegada reorganitzat el viatge (tornen els albergs amb habitacions compartides i els entrepans de migdia i nit), vam començar a intentar entendre el portuguès i això sí que és difícil! Ens pensàvem que amb una mica de gràcia i salero ens podríem comunicar perfectament però xiquets, això de falar (parlar) portanyol, que no pas portuguès, és molt més complicat del que semblava, almenys al principi.

Des de Porto Velho, un poble sense res més a destacar-ne que la seva calor asfixiant, vam fer dues hores d’avió fins a Manaus, capital de l’estat de l’Amazones. Vam sobrevolar extensions interminables de selva frondosa i de rius enormes de color xocolata, les vistes eren espectaculars! El nostre principal propòsit a Manaus era coneixer d’aprop la selva amazònica, la selva més gran del món. Manaus és una ciutat d’uns dos milions d’habitants a tocar dels rius Negro i Solimoes (després es converteix en l’Amazones). Aquesta ciutat, durant l’època de la colònia, va fer una gran fortuna amb l’arbre del cautxú exportant-ne la substancia enganxosa per processar-la a Europa; actualment Manaus és un gran i important port comercial, ciutat pesquera, turística i epicentre de l’economia del nord-oest del país. Tot i així la ciutat és mig lletjota, només té la part del teatre (llegat dels bons temps del cautxú) i algun carrer del voltant que a les nits, després de la calor, la fan agradable de passejar.

Complint amb els nous vots de “pobresa” del viatge vam anar a parar a un alberg ple de brasilenys i brasilenyes (la major part del turime que hem trobat a Brasil és nacional) on, després de passar-hi un parell d’hores ja vam haver de rebutjar dos ofertes de festa nocturna però vam acceptar anar a veure un monòleg en portuguès al Teatro Amazonas; aquí tothom és amic de tothom i en lo que canta un gallo ja t’han muntat un pla d’oci nocturn a la brasilenya: falar, bailar e beber!

Vista la impossibilitat de sortir dels estandards dels tours per la selva, vam comprar-ne un per passar-hi quatre dies. El nostre destí va ser el llac Juma, tres hores al sud-est de Manaus, per arribar-hi vam creuar el riu Solimoes i la seva trobada amb el Rio Negro, una trobada de dues aigües totalment diferents, és “l’encontro das aguas”, on els os rius es creuen i degut a la seva diferencia de temperatures i densitats, no es  barregen. Després vam fer una horeta de furgoneta i una hora més en barca per un altre riu. Des del Juma  vam fer diverses excursions a la selva: vam veure dofins de riu, de color rosa i de color gris, vam pescar piranyes, vam sortir de nit a buscar caimans (jacarés), vam fer caminates per la selva, vam dormir una nit a la selva en hamaques (redes) i vam alimentar als mosquits, també hi vam fer un foc i vam coure un pollastre a la brasa, vam fer altres caminates per la selva on ens vam perdre amb el guia després de buscar un bon lloc per veure una familia molt gran de monos (macacos), vam rodar una hora per la selva buscant el camí de sortida, vam burxar un cau a terra i en va sortir una taràntula gegant ben peluda, vam anar amb canoa a rem per veure osos perezosos (bicho pregeça), tucans i tot tipus d’ocells, i vam fer una altra sortida nocturna amb barca de rems per pescar amb arpó, vam anar a visitar una comunitat per veure com i de què vivien, vam anar a veure el procès del cautxú, i ens vam banyar a tots els rius i llacs que vam poder… Aquests quatre dies la nostra família van ser el Steffen, un noi belga, i la Noa, una israelita molt diferent de la resta d’israelites que hem conegut.

Va ser molt bonic, però no va estar a l’alçada del que ens esperàvem de la Selva Amazònica… després, hem descobert que per veure la selva selva has d’anar riu amunt, en direcció Perú o Colòmbia, diversos dies en vaixell o bé en avioneta, i des d’allí intentar buscar-te la vida contractant un guia local per fer les excursions… no està gaire ben montat, a no ser que tinguis MOOOLTS diners i et puguis pagar un tour exclusiu de més de 1,000 Euros per cinc dies, apart els bitllets d’avió. La infraestructura turística està montada a la zona de Manaus, però la selva de veritat és a llocs més remots, a algunes zones inclús l’estat brasileny no hi permet l’entrada als turistes per qüestions de seguretat. O l’altra opció és visitar la selva des de Perú o Colombia. I per què diem que per nosaltres va ser una mica decepcionant? Doncs perquè pel que sembla, la selva més gran del món no només és gran en extensió sinó  també en varitat i en quantitat d’animals, plantes i arbres. I nosaltres no vam tenir la sort de poder-ho disfrutar. Perquè us en feu una idea, l’Amazonia brasilenya que cobreix pràcticament tot el nord de Brasil (són més de 4 milions de km2, com per encabir-hi quatre Alemanies i una Grècia), poseeix el 30% de la selva tropical de tot el planeta. Guarda prop de 45000 especies de plantes (el 20% de tot el món), 311 de mamífers (el 10% del món), 1000 d’aus (el 15%), 1800 de papallones i prop de 2000 de peixos (en contrast, Europa en té 200). Juntament amb els 2 milions de km2 als països veïns, tota la conca amozonica conté el 20% de l’aigua dolça del planeta i en produeix el 20% del seu oxigen. Les variacions dels límits de l’aigua entre l’època de pluja i l’època seca poden oscil.lar entre els 20 i els 30 metres, per això, moltes de les cases i de les construccions que hi ha als ruis són flotants. L’aigua és en aquesta regió com els camins als nostres pobles, aquí els joves en comptes d’anar en Vespino van en barca, i la canalla no va a l’escola en autocar sinó en autobus fluvial (que per cert, no existia fins que el president Lula els va instaurar de manera gratuita). Per desgracia, la humanitat ja s’ha encarregat de destruir definitivament el 17% del pulmó més gran del món, i continua amb el tràfic de fusta. Així que sabent totes aquestes coses ens esperàvem molt més de l’Amazones, no pas veure jaguars però sí veure els arbres gegants (samaumas) i la vegetació exhuberant que imaginàvem.  Més tard també vam descobrir que a la zona de Manaus tota la selva és secundària i no primària, vol dir que la selva original la van destruir i la selva que ara et trobes és la que ha crescut després d’uns anys, amb les seves limitacions…

Valgui a dir que els nostres estandards després de sis mesos de viatge no són els mateixos que abans, i si aquest fos el primer lloc que visitéssim segurament seria espectacular.

Amb un regust amarg marxem de Manaus amb vaixell pel riu Amazones, hi passarem un parell de dies, comença una nova aventura!

Al tornar del Machu Picchu vam passar per Copacabana, no al Brasil sinó a Bolívia! El nom original de Copacabana ve de la llengua Aymara (“Kota Kahuana”) i significa “vistes al llac”, un nom amb molt sentit si tenim en compte que aquest poble és l’entrada boliviana al llac Titicaca, un llac que comparteixen Perú i Bolívia. Quan vam arribar a Copacabana vam anar directament a buscar un ferry que ens va portar fins a la Isla del Sol, una illa al mig del llac que des dels temps dels Inques ha estat motiu de peregrinacions i misticismes. L’origen del nom Titicaca també és Aymara (“Titi Khar’ka”) i significa “roca del puma”, es tracta d’una roca amb forma de puma que es troba al nord de la Isla del Sol.

De camí cap a l’illa vam coneixer la Lídia, una castellonenca afincada a Nova Zelanda, amb la que vam fer cap a l’hostal més particular que hem anat mai: vam pagar cadascú 1,5 euros per dormir en una habitació de tres persones, vam cuinar en una cuina a llenya i ens vam dutxar en una dutxa on l’aigua s’escalfava dins de botelles de litre i mig exposades al sol i quan estaven calentes les havíem de buidar a una garrafa situada damunt del sostre de la dutxa que, finalment, es canalitzava dins d’una llauna de cigrons cuits foradada des d’on ens queia l’aigua per dutxar-nos (hi ha imatges que ho il.lustren, en aquest cas, una imatge val més que mil paraules!), vaja, un sistema ben rudimentari però molt ben trobat! En aquest viatge una altra cosa potser no però inventets sí que n’haurem aprés!

Després d’instal.lar-nos vam anar a veure una de les postes de sol més espectaculars que hem vist mai, tot el sol i el cel reflexat al llac, anava canviant de color de blau a vermell, mooolt bonic! Després vam anar a passejar una mica pel poble, unes nenes de seguida ens van rebre i ens van acompanyar a comprar pa, sardina enllaunada tipo tonyina i una mica de fruita per l’endemà al matí. Els carrers estaven foscs, les botigues no tenien cartells indicatius, hi havia tot d’animals sueltos pel poble, així que les nenes ens van ser de gran ajuda! Finalment vam anar a sopar una lasanya en un petit restaurant casolà, on ens vam arreplegar els 15 turistes de l’illa, fins i tot n’hi havia un de Teià!!

L’endemà al matí ens vam aixecar aviat per veure la sortida del sol, vam esmorzar uns our remenats a la cuina de llenya i ens en vam anar de caminata per un antic camí inca que va de la part nord a la part sud de l’illa, hi havia molt bones vistes del llac i també de la Cordillera Real boliviana. Després de dinar una truita de llac (el menjar típic del Titicaca) vam agafar el ferry de tornada a Copacabana i un bus cap a La Paz.

Vam dedicar els últims dies a Bolívia per fer una mica de compres a la La Paz i per fer un sopar de despedida amb la Lídia, el Daniel (un coreà amb qui hem coincidit cinc vegades des del salar de Uyuni), i el Jum i la Tomoco (dos japonesos amb qui vam tornar des de Cusco); vam anar a sopar a una de les millors pizzeries que hem trobat, i on serveixen un vi negre bolivià a 0,50 céntims d’euro la copa que no té res que envejar als nostres Penedès!

Marxem de Bolívia amb la sensació que encara hi hem de fer moltes més coses, però el temps ens apreta i hem de seguir cap al nostre proper destí. Bolívia ha estat un país extraordinari, la gent molt acollidora i xerraira, res a veure amb la nostra idea prèvia de país muntanyenc amb gent tancada i dutxes d’aigua freda (sí sí, aquest era el concepte que en teníem…). Aquí ens hem sentit com a casa, tothom està disposat a ajudar i a indicar-te al camí adequat, no et volen cobrar més per ser extranger, ens han anomenat “gringuitos” carinyosament, hi ha sucs i fruita per tot arreu, i els preus són escandalosament barats! A Bolívia en un mateix dia pots pujar muntanyes de 6,000 metres i banyar-te en rius a 400 metres, pots passar de la neu a la selva, pots beure chicha al carrer o anar a un restaurant de luxe, pots entrar a mines en funcionament i comprar dinamita, pots fer un tour de 4 dies en jeep tot inclòs per només 100 Euros… A Bolívia hem vist la Cruz del Sur (l’equivalent a l’estrella Polar pero a l’emisferi sud) i el cel més estrellat de les nostres vides, hem aprés una mica d’aymara i hem donat de beure a un ninot de fang perque ens guardés dins de les mines. Bolívia és, per sobre de tot, un país especial, en tots els seus sentits, que ens ha ENCANTAT i que segur que en algun moment repetirem. Esperem que, d’alguna manera, amb Evo o sense Evo, conservi aquesta magia que ens ha enganxat.

La nostra idea del viatge incloia visitar a fons el Perú, però amb la visita de Costa Rica i Panamà, i incloent el petit deslís de Chile, ens hem quedat sense temps per Perú! Això sí, el que no ens hem volgut perdre ha estat el Machu Picchu.

El trajecte ha estat llarg i car: primer un bus de 12 hores de durada des de La Paz fins a Cusco, fent els tipics tràmits de migració entre mig (en els quals no hi ha faltat la classica referència a la familia cantora dels Iglesias). Des de Cusco hi ha varies possibilitats per pujar al Machu Picchu: una d’interessant però cara és fer el “camino del inca” de tres o quatre dies de durada i que acaba just a les ruines (s’ha de reservar amb molta antelació i és mooolt car); una altra és pujar amb el tren IncaRail directe al poble d’Aguas Calientes que és la porta d’entrada a les ruines, el trajecte dura unes tres hores peró són 70 Euros anada i tornada; i una altra és anar amb bus fins a un poble que es diu Santa Teresa, d’allí agafar un altre bus fins Santa Marta i d’allí un taxi fins la hidroelèctrica i després caminar dues hores fins al poble (el més barat però difícil de fer-ho en un sol dia). Després de pensar-ho una mica ens vam decidir per fer un pupurri: vam agafar un taxi colectivo fins Ollantaytambo i d’allí el tren fins Aguas Calientes, així vam poder pagar només la meitat del bitllet de tren, que ja és molt! El que no ens vam escapar de pagar va ser l’entrada al Machu Picchu i el bitllet del bus que t’hi porta, que en resumidas cuentas tot plegat costa uns 56 dólars per cap, no esta malament no? I al recinte de les ruines encara et fan pagar per anar al lavabo, que agarraos aquests machupichenyos!

El dia de la visita ens vam aixecar a les quatre del mati per anar a fer cua als busos i poder-ne agafar un dels primers; la matinada va tenir el seu premi ja que vam poder pujar el segon bus que arribava fins a les ruines i vam ser dels primers a entrar a les instal.lacions, un luxe! El moment més espectacular és quan després d’uns minuts veus, allí davant, una ciutat, ciutadella, ruines, diga’n com vulguis, enmig de muntanyes escarpades, del verd de la terra i del blau del cel, molt ben conservada, com si tot el temps que ha passat a les seves esquenes no l’hagués ni notat, és molt impressionant! És un moment màgic! A més a més et fa pensar com coi van poder muntar aquell tinglado allí dalt on tot és pura roca, rius i selva… es mereix el títol de “Meravella del Món”.

Machu Picchu es veu que era com un lloc de retiro espiritual pels inques, la seva capital estava a Cusco o Qosqo, com s’anomenava en aquella epoca. Qosqo significa “el melic del món”, ja que era l’epicentre de la cultura inca. Segons sembla, Machu Picchu significa “muntanya vella”, i al seu costat hi ha la muntanya jove, el Huayna Picchu, on també hi ha ruines i des d’on es té una vista espectacular de la ciutadella del Machu Picchu.

Vam arribar a aquesta “Meravella del Món” a les sis del matí i en vam sortir a les cinc de la tarda, i és que ens hi haguéssim pogut passar més hores, dies i setmanes mirant, explorant i descobrint cada racó d’aquest lloc tant especial, el Machu Picchu, imponent. Per cert, per tots aquells i aquelles que el vulgueu visitar com més aviat ho feu millor perquè, degut a que actualment els turistes tenim la possibilitat de passejar per tooootes les instal.lacions, les ruines estan patint desgasts i, per tant, a partir d’un cert moment (es parla que el proper any) restringiran molt més les visites i els espais per passejar, potser només es podrà visitar des de la vora, com si fos un museu on no es pot entrar, així que… aprofiteu!

L’endemà vam visitar Cusco, és una ciutat preciosa, plena de places i de catedrals i esglésies, barreja de la cultura inca i de les construccions espanyoles. Coincidia que feien un mercat d’artesania local, feia goig veure tota la gent indígena amb els vestits típics, tot i que també n’hi havia molts que es vesteixen de manera tradicional per poder fer-se una foto amb turistes a canvi d’uns quants soles… A molts llocs ens hem trobat que el turisme té aquest tipus d’influència negativa, a vegades són nens que demanen, altres vegades gent gran vestits tradicionals… i és que encara que no ho vulguem, hi ha una diferència abismal entre nosaltres europeus de casa bona i la gent dels paisos que visitem.

La sortida de Perú va ser igual de llarga que l’arribada: bus nocturn de 7h des del Cusco fins a Puno (part peruana del llac Titicaca), espera de dues hores a l’estació de busos per agafar un altre bus de 3 h des de Puno a Copacabana, ja a la part boliviana del del llac Titicaca.

Diuen que el Perú de debò està lluny del Machu Picchu, més al nord, així que en prenem nota i el deixem per una propera vegada!!

El Choro és un camí inca dels centenars de camins inques que hi ha a les zones andines de Bolívia, Perú, Colòmbia i Equador. Són els camins que antigament uitlitzaven les comunitats andines per comunicar-se entre elles. Aquests camins, majoritàriament, estan fets de pedres que els mateixos inques van posar i actualment hi ha un projecte de la CAN (Comunidad Andina) per arranjar els camins i fer-ne una ruta a l’estil Camino de Santiago, no estaria malament no?

La caminata de El Choro es caracteritza pel seu gran desnivell, així que el nostre camí va començar a les nou del matí a La Cumbre, una plana a 4.890 metres d’alçada, des d’on es veien les muntanys nevades i on hi feia un fred i un aire de por! Semblava l’Himalaya! Poc a poc vam anar baixant acompanyats pel Guzmán, el nostre guia, un home de 50 anys que caminava per aquelles muntanyes com una cabra montesa, fet que no era d’extranyar perquè ell viu en aquella zona. Els habitants d’aquelles alçades no poden conrrear gran cosa perquè el clima és força hostil i perquè la terra només els dóna papas i quatre verdures més, així que han d’anar força sovint a La Paz a comprar queviures i altres coses. Per anar-hi han de caminar entre quatre i sis  hores fins a La Cumbre (el punt de partida de la nostra ruta), esperar que allí hi hagi algun tipus de transport que els porti a La Paz, ja que no hi ha línea regular de transport públic, i al tornar de les compres han de caminar un altre cop cap a casa, Déu ni dó!

La nostra ruta va durar tres dies sencerets; el primer dia vam començar a caminar amb boira, estones de pedregada i estones de pluja, el clima que ens podíem esperar a més de 4.000 metres d’alçada! A mesura que vam anar baixant vam passar del paissatge sec, nevat i marronós al bosc humit tropical súper verd, tot i que la pluja no ens la vam treure de damunt! Vam dormir en tenda de campanya, un dia amb l’abric posat i l’altre dia sense, ens vam dutxar amb una manguera que portava l’aigua canalitzada d’un riu a més de 3.000 metres, vam menjar sopa de patates fregides de bossa, vam saber que quan les llames fan anys els hi fan una festa d’aniversari i fins i tot els hi cuinen un pastís (haguéssim pagat per veure la cara d’una llama quan li canten el cumpleaños feliz), vam acabar foradats per les picades dels tabals, vam esquivar l’evangelització cristiana que ens volia fer el guia, vam veure llimacs anguniosos de 20 centímetres, van escoltar a la radio com guanyava el Bolívar contra el The Stronger, els dos equips de futbol més importants de Bolívia, vam conèixer un senyor japonés que es va refugiar a les muntanyes bolivianes durant la segona guerra mundial i que ara fa més de deu anys que no ha sortit de casa seva, vam caminar i caminar i vam tenir l’oportunitat de veure la Bolívia més rural i més autèntica que havíem vist fins ara. El camí de El Choro, amb el Guzmán, ha estat genial!

Per arribar a La Paz vam donar bastanta volta: des d’Uyuni vam tenir la genial idea de passar a Chile per visitar el desert d’Atacama, així que amb molta pena vam deixar els nostres companys d’Uyuni i vam continuar el nostre camí fins a San Pedro de Atacama, Chile. Un cop a l’altra banda de la frontera, vam passar de pagar uns 15 Bolivianos (1 Euro i mig) per un dinar a haver de pagar 9.900 Pesos Chilenos (més de 12 Euros) per una pizza a mitges i 2 sucs!! Chile és extremadament car, almenys la part que nosaltres en vam veure, amb raó li diuen la Suïssa de Sud-amèrica (cosina germana de Costa Rica, la Suïssa de Centreamèrica). Vist el preu del menjar vam anar a veure el preu dels tours pel desert i, per la nostra sorpresa, les excursions que oferien eren a guèisers, a termes, a zones volcàniques i a les llacunes del Salar d’Uyuni, quin èxit!! Havíem anat a parar a un lloc on podíem visitar el mateix que havíem vist els darrers quatre dies però a preus de Barcelona!!

Vist l’èxit, vam dedicar la resta de la tarda a intentar sortir del país, i no era cosa fàcil. Vam agafar un bus nocturn de San Pedro fins a Arica (a la costa del Pacífic, antiga sortida al mar de Bolívia), 9 hores de trajecte i uns quants calerons; a Arica ens vam esperar quatre hores i de la mateixa estació vam agafar un altre bus fins a La Paz (vuit hores més). Aquest trajecte des d’Arica a La Paz és poc recomanable: en tres hores passes del nivell del mar a 5.000 metres d’alçada a la frontera Chile-Bolívia de Tambo Quemado. Alguns passatgers del bus són una bona representació gràfica de les possibles consequències del mal d’alçada: mareigs, vòmits, ofecs, desmais… era un quadre!! Nosaltres no ens en vam salvar i també vam tenir mal de cap i malestar, però encara érem dels més afortunats!! En aquests trajectes llargs en bus, al final tots els passatgers són com una gran família, la gent s’ajuda, ens diuen gringuitos en plan carinyós, i tothom acaba xerrant amb tothom.

Quan planificàvem el viatge, volíem evitar les grans capitals per la mala fama que tenen, però per sort nostra, a Bolívia no pots evitar La Paz. L’arribada va ser espectacular: vam entrar per El Alto (4.000 m d’alçada), que originàriament era un barri satèl·lit de La Paz però que gràcies al seu ràpid creixement ara per ara és una de les ciutats més grans del país, de fet se’n diu que és la ciutat aymara més gran del món. El Alto és com un gran mirador de La Paz: es pot veure tota la ciutat, els barris perifèrics on les cases s’enfilen com formigues per les partes de les muntanyes, sense deixar ni un espai lliure, i les altes i nevades muntanyes que ho envolten tot, és impressionant!!

La Paz, o Nuestra Señora de La Paz, té quasi 2 milions d’habitants incloient El Alto i es troba a 3.650 m d’alçada, això fa que les caminades per la ciutat siguin com excursions de jubilats, cada tres passes has de parar a respirar i descansar una mica, i és que l’alçada es nota, i molt!! La ciutat és una combinació de tràfic caòtic, paradetes al carrer (on venen qualsevol cosa que et puguis imaginar), nens netejabotes amb passamuntanyes, policies vestits de color verd, milions de minivans xineses que serveixen com taxis col·lectius i els seus corresponents cobradors cridant a viva veu els destins, i colors i colors dels vestits tradicionals indígenes que omplen els carrers. La Paz té un nosequè especial que atrau.

A La Paz ens vam dedicar a passejar pel centre, a beure sucs de taronja al carrer per 2 Bolivianos (20 cèntims d’Euro), a fer trucades a casa d’una hora per 42 Bolivianos (4,2 Euros), a fer un menú de tres plats i un te per 6 Bolivianos (60 cèntims d’Euro), i a sopar cada dia pizza i vi negre bolivià per només 52 Bolivianos per tots dos (5,2 Euros); no ens extranya que marxéssim tant ràpid de Chile!!! Durant els dies a la ciutat també vam poder passejar pel carrer Sagárnaga que és on hi ha totes les botigues d’artesania, les agències de viatges i tots els turistes! Una mica més enllà hi ha el mercado de la hechicería, on es venen tota classe d’herbes, andròmines, ofrenes, inclús fetus de llama (amb pèls i tot), que serveixen per posar remei a tots els mals de ojo que et puguin caure damunt.  Un altre mercat interessant és el mercado negro, format per un munt de carrers i carrerets cadascun especialitzat en la venda d’una família de productes, siguin cabdells de llana, pots de vidre buits, tornavisos i claus angleses, estris pel lavabo i material electrònic de dubtosa procedència.

A Bolívia hi pots trobar dos tipus de productes, el original i el chino, sempre hi ha la versió barata xinesa de qualsevol producte i quan vas a comprar has d’especificar quin vols. Els cotxes són tots de segona i tercera mà importats de Japó, pel carrer només veus que Mitsubishis, Nissans i Toyotas. Els busos i les minivans són també de segona i tercera mà però importats de Xina, encara es poden veure les lletres xineses pintades a la carrosseria. I la roba de molts dels mercats té la mateixa sort ja que és de quarta o cinquenà mà i de procedència nord-americana.

La Paz és un pupurri de colors i de situacions, estant uns dies voltant pels seus carrers et fa adonar del canvi que s’està produint al país; si parles amb persones de l’entorn rural estan molt a favor de la continuïtat de l’actual govern d’Evo Morales, “el papá” com li diuen ells; en canvi si parles amb persones d’una situació socio-econòmica benestant, creuen que el seu país se n’està anant a fregir espàrrecs ja que molts dels poders econòmics que abans controlava l’oligarquia boliviana, actualment han passat a ser patrimoni de l’Estat i usufructe de les comunitats; això, evidentment, no agrada. I és que si Bolívia fos un país europeu segurament seria del nord i formaria part del G8 perquè compta amb plata, or, zinc, estany, liti, petroli, gas, aigua i altres recursos naturals que el fan un país ric i pobre a la vegada. Bolívia se l’han venut i per molts pocs pesos. L’actual govern d’Evo Morales va començar molt fort en contra de les transnacionals i a favor de la nacionalització de tots aquests recursos però, es veu que des de fa un temps comencen a haver-hi canvis de discursos per part del govern, suposem que és a causa de la pressió internacional, i és que no és tan fàcil tocat els comptes de Repsol… al desembre hi ha eleccions presidencials, veurem el que passarà!

Des de Potosí i per una “carretera” principal que no està esfaltada, on es creuaven chanchos i llames i on només vam fer que tragar pols (estant dins de l’autocar) durant set hores, vam arribar a Uyuni, un poble de cases d’adobe i ple d’agències de turisme.

Des d’Uyuni és des d’on s’organitzen els tous al Salar d’Uyuni, una de les meravelles naturals de Bolívia; en aquest cas no teníem la possibilitat de fer-ho per lliure així que ens vam dedicar tota la tarda a buscar el tour que més ens agradava. Finalment en vam contractar un de quatre dies juntament amb dos altres lleidatans, l’Eli i el Quim (els primers lleidatans que trobem durant el viatge!), un koreà, el Daniel i un alemany, el Ben. L’endemà al matí vam marxar d’Uyuni amb un 4×4 carregat fins a les celles, nosaltres sis, el Teo que seria el nostre guia i la Eugenia, la cuinera, semblàvem uns domingueros anant cap a Salou!

El primer destí va ser un cementiri de trens, que com molt bé diu el seu nom, estava ple de trens vells en desús i mig rovellats. La segona parada va ser a Colchani, un petit poble ple de paradetes de souvenirs; allí vam visitar una processadora artesanal de la sal, el procés és totalment manual des d’extreure la sal del salar fins a embasar-la; perquè us en pogueu fer una idea ens van explicar que 50 quilos de sal els venen per vuit bolivians, que són com 0,77€!!

Després de la visita a Cochani ja vam entrar al salar, una immensitat blanca que sembla no tenir fi, impressionant! El Salar d’Uyuni o de Tunupa és, amb els seus 12.000m2, el més gran desert de sal del món. Està situat a uns 3.650m d’altura al Departament de Potosí, a l’Altiplà de Bolívia, sobre la Cordillera dels Andes. Fa 40.000 anys el llac Ballivián va ser un extens mar interior que va cobrir el que ara és l’altiplà andí. A l’anar baixant de nivell es van formar dos llacs més petits: el Titicaca i el Minchin, vestigis del qual actualment en són el llac Poopó i el Salar d’Uyuni.

El sol t’enlluerna tant que has de portar ulleres de sol, és súper espectacular!!

Vam acabar de passar la tarda pujant a un mirador d’un volcà des d’on vam poder veure gran part del salar, fins on allargava la vista, i la posta de sol. La nit la vam dormir en un hotel de sal, no sense abans haver provat el “filete de llama”, ben bo!

El següent dia vam visitar tres illes de terra dins del salar, les més impressionants van ser la Isla del Pescado i la Isla Incahuasi, on hi ha un mirador on es fan ofrenes a la Pachamama i des d’on es veu tot el salar. Aquestes illes estan plenes cactus enoooooooooormes, n’hi ha que superen els 10 metres d’alçada i els 1.000 anys de vida! A la tarda vam anar a un lloc que es diu “Galaxia Dos Estrellas”, és un lloc que té una història curiosa: degut a la sequera de feia uns anys, molts bolivians havien hagut d’emigrar a Argentina a treballar. El senyor que ens explicava això i un amic seu van decidir intentar quedar-se al país guanyant-se la vida amb el turisme, però per poder fer això havien de trobar un incentiu pels turistes, així que van començar a buscar mòmies, “pero no solamente cabezas, sino momias enteras que eso es lo que les gusta a los turistas”; i va ser per casualitat, mentre buscaven mòmies senceres,  que van trobar una cova amb unes formacions extranyes a les quals ells van posar el nom de galaxies; segons els geòlegs són formacions de quan allò era un oceà, la veritat és que era força curiós. I com que van ser dos pagesos els descobridors, ells mateixos van posar el nom complet de “Galaxia Dos Estrellas”, les dos estrellas fan referència als dos descobridors.

El tercer dia d’excursió va ser increible. Vam començar veient el “ejército de piedra” un mar de roques de lava expulsades per una erupció volcànica que semblava una d’aquelles escenes del Senyor del Anells quan milers i milers d’orcos formàven un exèrcit immens anant cap a la batalla. Després vam anar a una altra zona de formacions volcàniques però molt més gigantesques, ideal per fer-se fotos! I per fi va arribar el moment de les llacunes, ESPECTACULAR! Allò semblava el pret-à-porter de la naturalesa, una desfilada dels grocs d’or de la vegetació, verds-blaus-turquesa de l’aigua, marrons-terracotes de les muntanyes, blaus purs del cel, els blancs imaculats dels minerals, les degradacions de roses dels flamencs… era un espectacle increible de creurer, ha estat una de les coses més boniques que hem vist mai. Vam parar a veure la llacuna Cañapa i la Hedionada (feia mala olor pels components minerals de l’aigua) i en vam veure algnes més sense parar-hi. Després vam travessar el desert de Siloli, on vam arribar als 5.000 metres, i vam anar a parar a l’arbre de pedra, una altra formació volcànica. D’allí ja vam anar cap a l’allotjament on vam passar la última nit amb un sopar “de luxe” (era de luxe considerant les condicions en les que estàvem), on vam passar un fred infernal i on vam anar a dormir amb dos mitjons, pantalos, tres samarretes, gorro, sac de dormir i tres mantes damunt, i és que estàvem a 10 graus sota zero i sense calefacció!

L’últim dia de ruta també va ser genial, ens vam aixecar a les cinc del matí amb la “gallina de piel” del fred que feia i vam anar directes a veure els guèisers del sol de matí, unes ximeneies de vapor que sortien d’unes bassetes d’aigua bullint, era molt especial, i més quan va començar a sortir el sol i el vapor agafava els colors taronges dels primers rajos de llum, molt i molt bonic. D’allí vam anar a les termes, unes banyeres naturals d’aigua calenta que estan enmig de llacunes, muntanyes i flamencs… des de fora es veu preciós però quan t’has de començar a despullar per posar-t’hi dins és un altre tema, per moments créiem que moriríem congelats!! Tot i així la recompensa és extraordinànaria, semblàvem les Cleopatres d’Uyuni! Després de les termes va arribar un fi de festa insuperable, la “Laguna Verde”, una llacuna que està situada als peus del volcà Licancabur i que quan hi vam arribar no era pas de color verd sinó marró; va ser llavors quan el Teo, el nostre guia, ens va explicar que havíem estat suertudos perquè veuríem tot el procés:  quan vam arribar a l’aigua marró s’hi reflexava el volcà però a mesura que anaven passant els minuts s’anava formant una franja de color verd turquesa que anava cobrint tota la llacuna i el reflex del volcà desapareixia; el Teo ens va dir “cuando esté toda cubierta de verde llegará el viento frío”, ja que es veu que el canvi de color es crea a causa del vent i si senyor, quan la llacuna va estar tota verda i el volcà ja no es reflexava va arribar un aire gelat que ens va fer marxar d’allí per acomiadar-nos definitivament del Salar d’Uyuni, una meravella natural, un espectacle pels sentits i una experiència inolvidable.

Lo primer que vam fer a l’arribar a Bolívia va ser posar-nos les quatre peces d’abric que portàvem a la motxilla i és que allò, després de sis dies non-stop al Carib, semblava Sibèria! Vam aterrar a Santa Cruz de la Sierra a les 03:00h després de cinc hores de vol des de Panamà. Vam passar la resta de nit a l’aeroport perquè així no l’havíem de pagar en un hostal i com que no ens podíem treure el fred dels òssos vam anar a una cafeteria que estava oberta on servien cafès i dos tipus de tés: camamilla i “mate de coca”!!! Benvinguts a Bolívia!!!

L’Estat Plurinacional del Bolívia (quechua: Bulibiya Suyu, aimara: Bulibiya, Buliwya; guaraní: Volívia) és un país situat al centre-oest de Sud Amèrica. La capital oficial i seu del seu òrgan judicial és la ciutat de Sucre i la seu del govern (òrgans executiu i legislatiu) resideix a la ciutat de La Paz. Limita al nord i a l’est amb Brasil, al sud amb Paraguay i Argentina i a l’oest amb Xile i el Perú. Comprèn una part important tant de la Cordillera dels Andes i el seu Altiplà, i de la selva amazònica i el Gran Chaco, fet que permet que es categoritzi com un país megadivers.

La població boliviana és multicultural, el 70% està repartida en diverses desenes d’ètnies originàries i la resta de població es composa d’un alt nombre de mestissos, criolls i afrobolivians.

La independència del país va arribar l’any 1.825 de la mà de Simón Bolívar “el libertador”, inicialment va prendre el nom de República de Bolivar per més tard passar a dir-se República de Bolívia. Bolíva ha estat en guerra amb tots els paísos que la rodegen, bàsicament per conflictres de territori, és així com amb el pas dels anys Bolívia ha perdut l’accés al mar pel que ara és Xile, una part del que ara és Brasil (la zona d’Acre), la major part del Gran Chaco va anar a parar a Paraguay, a més dels conflictes amb Argentina i Perú… des de fa temps i fins a l’actualitat el que Bolívia està intentant és recuperar l’accés al mar per Xile, a veure si se’n surten!

Tota aquesta culturilla (i una mica més) la vam aprendre en sessions intensives amb el Freddy, el noi que portava l’hostal Ambar de Santa Cruz; ell és un bolivià de Cochabamba afincat a Santa Cruz, molt coneixedor del seu país i amb moltes ganes de xerrar! I nosatres que ens pensàvem que a Bolívia serien més tancats que els catalans!

A Santa Cruz de la Sierra el que vam fer, principalment, va ser equipar-nos pel fred que ens esperava, és a dir, ens vam comprar unes “chompas” (jaquetes), pijames d’hivern, mitjons de llana, calçotets d’hivern (d’aquests llargs fins als peus tan sexys), samarretes, i un sinfin de coses que ens haurien de protegir pels més de 4.000 metres que aniriem pujant. A part d’això vam poder comprovar que Santa Cruz és molta Santa Cruz. Allí no són bolivians sinó que són cruzeños, és el departament dels grans latifundis (de soja i de coca) i dels grans terratinents, per això no estan massa d’acord amb l’actual govern d’Evo Morales que intenta mitigar les diferències econòmiques i socials entre tota la població del país.

De Santa Cruz vam marxar a passar el dia a Samaipata on hi ha “El Fuerte”, una construcció pre-inca que està bé però que no mata. D’allí vam agafar un bus de nit on érem els únics estrangers, estava tot ple de pagesos i pageses bolivians que feien unes olors una mica particulars i que, com que per aquí no té res a veure la capacitat de l’autobus amb la quantitat de persones que hi volen pujar, el passadís estava ple de gent estirada dormint!

Al matí següent vam arribar a Sucre (2.800 metres) una ciutat preciosa. Vam tenir molta sort perquè just aquell cap de setmana eren les festes de la Verge de Guadalupe, les més importants de la ciutat! Això bàsicament es tradueix en què la majoria de sucrenses i moltes persones de la resta de departaments del país van a Sucre a beure i a ballar, va ser molt divertit! Les senyores es vesteixen amb la pollera de gala (barret, faldilla llarga i manto) i ells amb l’americana i els pantalons dels diumenges i surten al carrer amb les comparses, està tot ple de colors! Durant les festes, a part de beure chicha (una beguda a base de blat), també vam fer una mica de culturilla i vam anar a visitar un parell de museus i el mirador de la ciutat mentre féiem una xocolata calenteta, mmmmmm… ens agrada Sucre!

Després d’un parell de dies vam marxar cap a Potosí, una altra parada obligada dins del recorregut turístic estàndard que esperem poder esquivar! A Potosí ja les vam començar a passar canutes amb el tema de l’altura ja que la ciutat està situada a 4.088 metres, no està malament no? Els síntomes van des de mareig a mal de cap, cansament i mal dormir; les maneres de combatre-ho són: acullicar fulles de coca (mastegar), beure tés de coca o prendre’t unes pastilles que fan passar els efectes, nosaltres no vam passar de prendre algun té i alguna fulla, però cada dos passes esbufegàvem que semblava que havíem anat de Lleida a Artesa corrent de genolls!

Us sona l’expressió “això val més que un Potosí!”? Doncs resulta que aquesta expressió ve de l’època colonial quan els espanyols van expoliar i expoliar totes les mines de plata i altres minerals que hi ha als voltants d’aquesta ciutat. Potosí es va convertir en la ciutat més rica de les contrades i per això es va començar a utilitzar l’expressió per dir que alguna cosa tenia moooolt valor. De fet, aquests dies em vist que l’Evo Morales estava voltant per les Espanyes i li hem sentit dir que “no dejaremos que se vuelva a repetir otro Potosí”, quan es referia a les empreses espanyoles que estan instal·lades a Bolívia per extreure’n els seus recursos naturals.

A Potosí doncs, és una visita obligada les mines actives, i com a bons turistes no ens ho vam perdre! Primer de tot et fan vestir amb una roba d’olor i higiene dubtosa, amb unes botes de goma (idem per la seva olor i higiene) i amb un casc amb llum. Després et porten a comprar regals pels miners: tabac, begudes, guants i… dinamita!! A Bolívia la dinamita es pot comprar tan fàcilment com un paquet de macarrons. Abans d’entrar a la mina el nostre guia, el Jesús (que ens deia “sois los discipulos de Jesús”), ens va advertir que no xiuléssim perquè pels miners és senyal de mala sort i que les noies no es prenguessin malament les “brometes masclistes” dels miners, es veu que passen gana. Bé, vam endinsar-nos al túnel i aviat ens va començar a costar respirar, hi havia molta pols! Ens havíem d’apartar perquè poguessin passar els miners que empenyien les carretilles o què portàven sacs de 50 quilos d’estany carregats a l’esquena. La primera visita va ser al “Tío”, un personatge de fang que hi ha dins de totes les mines i que és la representació d’un dimoni (el Déu de sota terra); els miners creuen que el Tío els protegeix i els dóna sort així que vam anar a demanar-li que ens cuidés i li vam fer alguna ofrena com fer-lo fumar, oferir-li coca i donar-li l’alcohol que beuen els miners, alcohol potable de 96 graus. Les mines que vam visitar no teníen ni passadissos amples ni túnels il·luminats, sinó que molts dels passatges pels que ens havíem d’arrossegar eren de l’època de la colònia, molt precari. Vam descendre 80 mentres endins la terra i vam parlar amb diversos miners els quals estan organitzats en cooperatives, tot i que són ells els responsables de totes les seves despeses i d’ingressos només tenen allò que extreuen de la mina. Un dels miners amb els que vam parlar feia 29 anys que hi treballava i tenia a dos dels seus fills (13 i 16 anys) que hi anaven durant el dia ja que per la nit estudiaven i dos fills més que hi treballaven durant la nit.

Aquests han estat els nostres primers dies a Bolívia, de moment estem contentíssims perquè el país és preciós, la gent és molt amable i tot és baratíssim! A veure com continuem!

Abans d’entrar a Panamà l’únic que en coneixíem era el canal, els barrets i els trajes així que no era extrany que no ens n’esperéssim gran cosa… Vam començar amb mal peu, a la frontera per entrar a Panamà ens exigien tenir un bitllet de sortida del país, cosa que nosaltres no teníem ja que encara no sabíem si continuar cap a Colòmbia o cap a Bolívia. Es veu que ho demanen a tothom, d’aquesta manera t’obliguen a comprar com a mínim un bitllet de bus de sortida de Panamà cap a Costa Rica, encara que després no l’utilitzis. Tothom parla d’un acord entre els oficials de la frontera i l’empresa de transport… una “subtil mordida”.

Després d’intentar convencer a la senyora de la taquilla i a les senyores de l’agència dels busos sense obtenir-ne cap xanxullo, vam trucar directament a l’agència de Barcelona que ens havia gestionat els bitllets del viatge, i com caiguda del cel la Leticia ens va emetre un bitllet de Panamà a Bolívia que més tard anul·laríem però que ja ens servia per creuar la frontera. I com no, donem les gràcies a la Leticia de l’agència “Internacional Saeta” (Ronda Sant Antoni 60 BCN, 93 3012270) que ens ha salvat el coll ja en més d’una ocasió i ves a saber el que ens espera així que… aupa Leticia!

Ciudad de Panamá té un munt de gratacels, però un munt, tants que sembla Manhattan (i això que no hi hem estat) i encara en construeixen més sense saber ben bé qui els habitarà… també té la terminal de busos més gran que hem vist mai i uns centres comercials enormes, semblava com si de sobte ens haguessin transportat a alguna capital de los estados on tot és a lo grande!! De fet, després de més de quatre mesos de viatge i del corresponent desgast de la nostra roba, a Panamà entre tanta mini-faldilla, tant rimmel d’ulls i tant texà de pitillo, ens hem sentit una mica piltrafilles, lo que fa el fashion-victim-del-consumisme! Vam dormir al Casco Viejo, on fa uns anys no hi entrava ningú per por als tiroteigs però que actualment està en procès de reforma, és a dir, donen quatre duros a la gent pobra que sempre ha viscut al barri i la treuen de les case velles, les tumben i en contrueixen de noves respectant la façana i el disseny original perquè s’hi instal·lin hotels i restaurants pels turistes;  ara per ara tot està a mitges, al costat d’hotels boutique hi ha cases antigues mig destruides, amb la gent fent vida als portals, als balcons i al carrer…

L’excursió estrella de la zona és visitar el canal, i com a bons turistes que som no ens ho vam perdre, això sí, hi vam anar amb chicken bus (també n’hi ha a Panamà) i ens vam mullar ben mullats pel camí des de la carretera fins a les rescloses… però va valer la pena, tot plegat era bastant impressionant: vaixells amb milers de contenedors que paguen fins a 350.000 dolars per passar pel canal, un trajecte d’uns 80 km que dura unes 8 hores, passant per 3 rescloses que s’omplen i es buiden d’agua per igualar els nivells dels oceans amb el llac Gatún que està situat a 26 m sobre el nivell del mar (i tot i l’alt cost de travessar el canal, surt més a compte que els aprox 4 milions de dólars que els costaria donar la volta pel sud d’Argentina). Els Estats Units van construir el canal, es va inaugurirar el 1914 i en van portar la gestió fins el 31 de desembre de 1999 que va passar a mans panamenyes. A dia d’avui ja fan obres d’ampliació de les rescloses per tal que puguin circular vaixells més grans i que continuï sent la seva gallina dels ous d’or.

Panamà segueix molt vinculat als Estats Units, la moneda oficial és el balboa però és el mateix que el dólar nordamericà: tant els bitllets com les monedes són de US dólar, però també utiltzen unes altres monedes de balboa que tenen el mateix valor que els cèntims de dólar.

A Panamà hi vam anar per una altra raó ben especial: visitar la comarca de Kuna Yala (“terra dels Kuna”). Consisteix en una franja estreta de terra de 373 km de llarg en la costa del Carib panameny, que arriba fins la frontera amb Colòmbia, i d’un arxipèlag de 365 illes, de les quals només 36 estan habitades. Els kunas són una comunitat indígena ben particular, gaudeixen d’una autonomia especial des que el 1925 van fer la revolució contra el govern panameny, i des d’aleshores han viscut quasi independents de Panamà: tenen el seu propi consell de sahilas que decideix sobre tots els afers de la comarca, és com un consell de savis, els sahilas són gent gran amb extensos coneixements sobre la cultura kuna, sobre la seva història i tradicions, també són els encarregats que s’apliquin les lleis segons les seves pròpies normes, per exemple si s’ha de sancionar a algú per haver comès una falta, se’l condemna a fer treballs comunitaris i a pagar una multa monetària que també repercutirà al benefici de la comunitat. A la comarca Kuna Yala no és permesa la inversió o propietat extrangera (entesa com a no-kuna), tot el terreny és dels kunas i ells el gestionen com volen. Hi ha hagut més d’un cas de gringo que tenia un allotjament en una de les illes i que de nit els kunas l’han anat a convèncer amb metralletes que allò no era terra seva.

Hem passat quasi una setmaneta a la Isla Pelícano, una illeta més o menys de la mida de mig camp de futbol on hi havia unes 6 cabanes i moltes moltes palmeres cocoteres, aigua cristalina i arena blanca. Allí hi hem tingut la nostra pròpia colla de domingueros a la caribenya: el Fran, la Marta i l’Ekaitz, érem els cinc únics turistes que parlàvem castellà i que no ens passàvem el dia mirant si tant les nostres cerveses com els nostres músculs havien augmentat de tamany, i això uneix molt! I que es pot fer durant hores i hores en una mini illa caribenya? Doncs patir: llegir, dormir, nedar, torrar-te al sol, recuperar-te a l’ombra, atiborrar-te de marisc, veure peixos i estrelles de mar, parlar amb els pescadors, veure postes de sol i nits negres estrellades, obrir cocos i menjar-te’ls, jugar a cartes, tornar a remullar-te, fer snorkeling, beure rom Abuelo, xerrar i riure amb els kunas, fer no-res… vaja, una vida que és una penitència! La nostra dieta ha estat a base de cocos i d’uns bitxets poca cosa que són de lo més baratet que tenen per aquí: llagostes, bous de mar i pop, com si fossin les patates de l’hort! Cada dia arribaven a l’illa els pescadors amb bote amb una bona col·lecció de llagostes acabades d’agafar a pulmó a uns 15-20m de profunditat, nosaltres ens els miràvem com si acabessin de trobar or i es que allò que estava dins de la seva barca, en pocs minuts estaria al nostre plat! Podem afirmar que aquests dies no hem trobat tant a faltar el pernil salat…

Amb la certesa d’haver estat uns dies al paradís (si aquest existeix segur que és com Isla Pelicano), ens vam despedir de Panamà i dels kunas, una gent que quan riuen t’ensenyen totes les dents (tot i que només en tinguin quatre) mentres et diuen: “qué sabroso es reir”!!