Per fer-ne un resum han estat vuit mesos, set països, frijoles, sol i un carpe diem absolut. Durant tot aquest temps hem tingut la sensació de tenir un munt de papers en blanc que només nosaltres sabíem com omplir, ens hem sentit lliures des del dia que vam tancar les motxilles, ens hem fet a mida cada un dels 237 dies de ruta, hem gaudit d’aquest carpe diem escrit en MAJÚSCULES! I ha estat impagable.

Abans de començar el viatge vam tenir mil dubtes i converses d’aquelles que no arriben a cap conclusió: que farem si deixem les feines, el pis, els diners, les responsabilitats… tots aquests lligams que et fan tenir por de posar tot el que necessites en una maleta i marxar. A dia d’avui la única cosa que podem dir és que res és comparable a tenir tant temps per inventar-lo a la teva manera, que tots aquells i aquelles que estigueu pensant en fer una cosa similar no dubteu en comprar els bitllets i marxar!

Vam començar per Mèxic, un país que ens ha enamorat i al qual haurem de tornar mil vegades per la seva gent, el seu caliu, les seves revoltes, els seus tacos, i per poder-lo conèixer de nord a sud, i és que Mèxic és molt gran! A través del riu Usumacinta vam passar a Guatemala, un país en el qual no vam acabar d’encaixar però que, indiscutiblement, és impressionant, tant pel paisatge com per la seva gent majoritariament indígena. Després de 15 hores de bus i d’haver travessat els verds paisatges d’El Salvador i Hoduras (teníem previst visitar Honduras però el cop d’estat del Micheletti ens va fer enrera) vam arribar a Nicaragua nicaragüita, un país empobrit però no pas d’esperit, el seu gran patrimoni és la seva gent que amenitzen l’etern gallo pinto amb hores de bona conversa. Vam fer una curta visita a Costa Rica de naturalesa impressionant, i a Panamà, on vam passar un dels millors moments del viatge amb els kunas. I havent arribar a la meitat del viatge vam fer el salt cap al sud, a Bolívia, un país impressionant amb totes les variants microclimàtiques, biodiverses i multiètniques al qual també tornarem! I després de fer un salt de dos dies a Chile i una escapada d’una setmana al Machu-Picchu, vam acabar a Brasil, un país enorme, ple de música, ball, cervesa i platja, molta platja!

I com hem recorregut tants quilòmetres en tant temps? Doncs aquí n’hi ha alguns exemples: bus, barca, panga, canoa, llanxa, cotxe, taxi colectivo, buseta, colectivo, chicken bus, avioneta, bicicleta, avió, buggy, combi, cavall, camioneta 4×4, jeep, pick-up, carri-cotxe de golf, redila, vaixell, moto-taxi, metro… han estat hores i hores de transport, asseguts, plantats, saltant, apretats, amb calor, fred, olors “estranyes”, averies a les tres de la matinada, converses amb els companys i companyes de viatge, estafes dels cobradors, “corre corre que perdem el bus”, persecucions per recuperar la motxilla que ha marxat amb un altre colectivo… segurament la gran part del viatge l’hem passat dalt d’algun transport però gràcies a què hem viatjat amb els busos, colectivos i busetas que utilitza la gent del país, hem pogut aproximar-nos de manera real a la seva vida, i de quina manera!

I segurament us preguntareu si en tant temps no hem tingut cap “urgència mèdica”, doncs bé, ara que ja estem a casa i que les mares i les padrines ens han vist sobreviure a a aquesta “aventura” podem dir que hem patit algun mal de panxa una mica més fort de lo normal, més concretament, el Ramon va estar ingressat una nit a una clínica chiapaneca (Mèxic) justeta però molt neta, en la qual la dieta del malalt incloïa fruita, cafè amb llet i quesadillas (tortillas mexicanes amb formatge fos), ja us podeu imaginar l’efecte que li feien al seu estòmac malaltet jejeje!! La Laura va haver de recórrer a la medicina intravenosa panamenya per un altre mal de panxa i als universals antibiòtics per unes angines a Brasil i és que això de tanta cervesa bem gelada passa factura! Tot i així i tenint en compte que han estat vuit mesos de canvi de dieta, d’aigua i d’habits, no està gens malament, no?

I els que es mereixen un apartat especial són tots aquells i aquelles que ens hem anat trobant pel camí i que ens han fet del viatge un passeig en família: la Mary de Tulum, que als seus 65 anys viatjava sola per centreamèrica i amb una motxilla a l’esquena que li pesava 17kg!; la senyora del restaurant italià també a Tulum que ens feia arrosset blanc pels mals de panxa; la fenòmena de la Sirena a Punta Allen (era com una Ana Obregón gringa a la mexicana); l’Arturo a Mahahual que ens va adoptar durant uns dies; el Marco, el nen fotógraf compulsiu de Valladolid; les historietes del Carlos a Mérida; l’Auxtin i la Carol, aquí si entre família i com a casa a Oaxaca, també amb el Derek, la Diana i el Kenai; l’Èlia i la Cata a Sancris; el nostre Tomás chichimeca del qual vam aprendre i riure durant uns quants dies a Chiapas; el Pablo i l’Elena, una parella de sevillans amb els que vam passar hores a carcajada limpia; la tropa de Comitán: el Gabi, l’amfitrió, la Montse, l’Ana Helena, el Ricardo i l’Angela: molt i molt divertit!; el Carlos de Santa Cruz gràcies al qual vam tenir l’oportunitat impagable de passar uns dies en una comunitat zapatista; el Sergi i l’Andy amb els que vam compartir unes quantes cerveses i moltes rialles; la família del llac Atitlán: l’Ana, el Yago i l’Humberto, on vam recuperar tota l’energia; el Marvin de León, que ens va acompanyar a la nit universitaria revolucionària nicaragüenca; el Richard amb qui vam passar les hores mortes a Jiquilillo; com no, les nostres  famílies del Coyolito: la Dora, el Julio, el Rodolfo i gran part del poble que ens van ajudar en el nostre exili forçós a Miraflores; la Yuri (i tots els seus companys) que ens va iniciar en l’increible món subaquàtic a la Little Corn; la Lídia i el Ramon al millor hotelet de Granada, i el xef  també mig català que ens va portar un plat enooorme de pernil!; el Julio Ortiz d’Altagracia a Ometepe, que tot i ser una mica particular ens va regalar tardes inoblidables; la Roci i el Marc amb els quals vam fer la meravellosa travessa fins a San Carlos; la Lorea, el Miguel, el David, les dos parelles d’andalusos i el guia Javier de Bahía Drake: que xulo va ser tornar a tenir amics!; el Fran, la Marta i l’Ekaitz de l’Isla Pelicano, allò si que era vida!; i com no, el senyor Correa i el cuiner Garibaldo amb qui vam aprendre que els kunas també tenen embolics de llençols; les estones de xarrera amb el Freddy de Santa Cruz de la Sierra, la nostra benvinguda a Bolívia; la senyora de la chicha de Sucre; l’Eli i el Quim, els únics lleidatans que ens hem creuat durant el viatge i amb qui vam passar uns quants dies; el Ben i el Daniel que complementaven el nostre equip d’Uyuni i també de La Paz; el Guzmán durant els tres dies al Choro; la Lídia durant la visita hippie a la Isla del Sol; el Jum i la Tomoko, una parella de japonesos genials amb qui vam compartir més d’un destí durant el viatge; el militar de la frontera boliviana-brasilenya que com que estudiava castellà, érem els seus turistes preferits (érem els únics); la tropa brasileira de l’hostal de Manaus, especialment la Noa, la nostra germana!; el Joao, el nostre buggeiro, beleeeza; l’Anne Mary de Parnaíba gràcies a la qual vam poder anar a Fernando de Noronha; la família noronhense que van ser els nostres amics després de tant temps sols!; la immersió al portugués amb la colla de la Chapada Diamantina; i el Mateu de Paraty, el nostre cicerone dels últims dies del viatge.

No hem inclós en aquest apartat toooooootes aquelles persones anònimes, guies, companys de viatge d’algunes hores, venedores, personals dels hostals, cobradors, espontanis… que ens han fet el viatge rodó, ple de moments dolços i buit d’històries amargues. Des d’aquí volem dir que estem totalment a favor de llogar els guies locals perquè és una manera de donar feina i de conèixer molt més a fons, no només els atractius turístics sinó la cultura i la vida real de les persones del país, visca els guies!

Per cert, hem dormit per 1,5 euros i hem menjat 3 plats i un postre per 0,60 cèntims d’euro, hem pagat més de 20€ per fer una bugada i hem comprat i menjat pinya, mangos i llagostes a preu de xiclets. El país més car amb diferència ha estat Brasil (tots aquells que hi vulgueu anar feu-ho abans del mundial 2014 i de les Olimpíades 2016!) i el més increiblement barat, estaria entre Nicaragua i Bolívia. A moltes zones de Costa Rica i Panamà t’hi pots sentir com a Europa, o més aviat com a Cal Gringo, i a Guatemala et sembla permanentment que estàs en una altra època.

Hem passat fred, o molt fred, hem estat desmaiats de tanta calor, hem agafat busos a les 03:30h de la matinada, que per cert, estaven plens d’estudiants que anaven a l’escola, hem rigut fins a tenir mal de panxa, hem estat marejats del mal d’altura, hem empassat gasos tòxics per anar a veure lava i hem tragat coses no molt millors sota les mines, hem bussejat entre dofins i tortugues, hem dormit enmig de la selva, ens hem dutxat als rius amb els zapatistes, hem cantat l’himne mexicà, hem tingut alguna aventureta amb la policia fronterera, hem fet pa, hem passat dos dies al riu Amazones, hem estat perduts en una illa paradisíaca, hem esquivat bancs de medusses, hem tingut por de les serps, hem fet una truita de patata a una foguera de llenya, hem dit prou a més tequiles, hem dormit a més de 100 llits diferents, hem dinat espaguetis a la bolonyesa a les 10:30h del matí, hem vist “Sin senos no hay paraíso” amb tots els veins del poble, hem travessat rius inundats  amb un cavall, hem alimentat a algunes paparres, hem maleïat els tàvecs i les seves mossegades, hem posat el cap a nius d’avespes i hem trepitjat a famílies de formigues vermelles (collons com piquen!), hem vist els pitjors lavabos de les nostres vides i els lavabos amb les millors vistes del món, hem maleït a molts taxistes, hem estat apàtics després de 23 hores de bus, ens hem cremat a les platges més boniques del món, hem caminat hores i hores de nit per la platja fins veure posar els ous a una tortuga, hem nadat entre piranyes, hem vist com s’ajunten selva i platja, hem pensat que portàvem les motxilles massa carregades un munt de vegades, hem pensat que les portàvem ben petites en comparació amb altres viatgers, hem tingut la gran sort de conéixer l’idioma de quasi tots els països que hem visitat, i sobretot, hem tingut la seguretat de saber que això, aquest viatge, ha estat una de les millors coses que hem fet en aquesta vida.

I després de fer el viatge el primer que vam pensar quan vam tornar a casa va ser que volíem tornar a marxar, no perquè no ens agradi el que tenim aquí, sinó perquè un dia de viatge és com dos mesos dels d’aquí.

Aquest cop no pot ser, ho hem de deixar per la propera vegada… estem segurs que aviat arribarà.

Fins molt aviat viatgers!

Ramon i Laura

PD: Us volem donar les gràcies a totes les persones que ens heu anat seguint durant aquests mesos, amb els vostres comentaris ens sentíem una mica més a prop de casa i ens donàveu energia per continuar endavant!

Segons les dades oficials Brasil té més de 191.000 milions d’habitant i segons les llengües extra-oficials ja sobrepassa els 250.000 milions, fet que no costaria de creure perquè si alguna cosa els agrada en aquest país és fer fills, molt i molt apassionadament. La immensitat i diversitat territorial brasilera fa que els habitants de l’Amazònia no tinguin res a veure amb els seus compatriotes paulistes, els del nord-est amb els gaúchos, els bahians amb els carioques, cada racó del país és un petit país en si mateix convertint-lo una mica en una república anàrquica (i bananera), això sí, tenen com a mínim tres símbols nacionals amb els quals tots combreguen: la cerveja bem gelada, els amoríos fervorosos i el futebol. Perquè una altra cosa potser no però de cervesa fredíssima (sempre de 600ml), de futbol i de pit, cuixa i calentors tant com en vulguis! I això no fa distincions de classes. En moltes altres coses sí que existeix la cruel divisió entre les rics (que representen la minoria dels habitants del país) i els pobres o molt pobres. Als rics no els agrada gens mirar els carrers i veure la realitat del seu país així que el que fan és viure entre les seves cases de luxe d’Ipanema, el gimnàs i els shoppings. Hi ha un sector de la població que seria “benestant” representats moltes vegades per les famílies que poden pagar la universitat dels fills i que es permeten unes vacances a l’any. I la resta, com diu la cançó “trabalha igual burro e não ganha dinheiro. Salário é pouco, não dá pra nada” així que en moltes ocasions aquest és un país ple d’artistes quotidians fent malabarismes amb els comptes casolans. Tot i així, i com molt bé diu la mateixa cançó, aquest és un poble que pateix rient i quan arriba el cap de setmana s’acaben els mals de cap per aquells que els tinguin i tothom a sambejar: que chega o fim do mês acabou o dinheiro, chegou fim de semana a minha alegria é sambar!!!! Sambar!!! (cançó “Trabalhador brasileiro” de Seu Jorge).

I aquest fet cultural fa que Brasil sigui l’únic país pel que hem passat en el qual no hem visc cap manifestació, cap exigència política, cap reivindicació social. I no serà perquè no en tinguin motius! Però sembla que el país sencer s’hagi acostumat a la gran corrupció política, a l’especulació de terres, als interessos amagats que sobrevolen les zones naturals de gran valor mediambiental, a la falta de serveis públics, al mal sistema educatiu… aquí sembla que sigui molt més important un partit de la seva selecció que no pas tot el demés. Serà aquest el secret de la seva felicitat?

Doncs no ho sabem, però el que sí podem dir és que el caràcter brasiler és de gaudir més de la vida que no pas patir-la, tenen una gràcia especial en amenitzar-la sempre que poden i qualsevol oportunitat es converteix en una festa. I això és quasi un miracle tenint en compte l’alt cost de la vida del país ja que és el més car, i amb diferència, que ens hem trobat al llarg del viatge.

Brasil és un país infinit que poc a poc s’està convertint en la nord-Amèrica (o l’Europa) de sud-Amèrica, tot i així, i això és indiscutible, mai arribarem a moure les caderes com ho fan ells, mai tindrem la capacitat sense límit de beure cervesa i de moment encara no sabem riure’ns de la vida com ho fan aquí. Això, com tantes altres coses, encara ho hem d’aprendre d’aquest pobre continent.

Paraty és una petita ciutat amb un casc antic que conserva tot el seu encant, com si no hagués canviat des de fa centenars d’anys: els carres empedrats, sense trànsit, totes les antigues cases restaurades, petites esglésies repartides pel poble i amb un port casolà ple de barquetes a vela. I és que Paraty va ser una ciutat molt important al s. XVIII: primer pels enginys de canya de sucre que produïen i encara produeixen una de les millors cachaçes de Brasil (fins i tot n’hi ha una anomenada Gabriela, fermentada amb cravo y canela), i segon perquè degut a la seva situació geogràfica es va convertir durant uns anys en l’únic port per on sortia cap a Portugal tot l’or descobert a Ouro Preto.

A més a més, Paraty està envoltat de Mata Atlantica (selva tropical del litoral brasiler) per una banda i de més de 75 illes i unes 300 platges per l’altra, i per acabar-ho d’adobar el temps ens ha donat algunes alegries i hem tingut sol cada dia, tot i els ruixats intensos de les tardes.

Hem passat la setmana visitant platges, aprofitant aquest sol que feia dies que no vèiem, petites cales d’arena cus-cus amb aigues verd-blaves i envoltades de frondoses muntanyes selvàtiques, hem llogat kayaks per descobrir petites illes deshabitades, platges només per nosaltres, i ens hem banyat en piscines naturals envoltades d’enormes roques on només tens accés quan la marea està baixa… Això és un altre Brasil, aquí les platges són molt diferents de les quilomètriques platges d’arena blanca del nord-est, aquí és més estil Costa Brava, i és molt bonic!! Tot està a una estona amb bus des de Paraty, només has de saber el nom de la platja on vols anar, agafar qualsevol bus o combi en la mateixa direcció i dir-li al xòfer que et deixi al lloc indicat, no et cal patir en passar-ho de llarg perquè els altres passatgers del bus que escoltaran on vols baixar ja t’ho recordaran al moment indicat; després camines pocs minuts i de sobte et trobes en un petit poble de pescadors des d’on caminant cinc minuts més per entre els arbres arribes a una caleta envoltada de selva i aigües verdoses on segurament estaràs tu sol, o com a molt t’acompanyaran algunes tortugues mentres mengen algues i treuen el caparró a respirar… sí, aquí també!!

Valgui a dir que hem pogut conéixer molts d’aquests raconets menys turístics de Paraty gràcies a les recomanacions del Mateu, un barceloní afincat i afillat aquí des de fa quatre anys i que treballa en un internet cafè al costat de l’hostal; i és que ja ho diuen, “vagis on vagis, dels teus n’hi hagi”.

Diumenge 20 de desembre a les 23:30h agafem el vol des de Rio de Janeiro cap a Londres. Aquesta és la nostra última nit a Paraty i a Brasil i la última del viatge, QUINA PENAAAAAAAAAAAAAAAAAA…

Ens n’anem a sopar una moqueca de peix i a ofegar les penes amb caipirinhes…

PD: encara ens queden un parell de posts per publicar, així que haureu de continuar sintonitzats uns dies més!! moltes gràcies!!!!!

Estar en un lloc de platja i que plogui limita bastant, així que apart de mirar dvd’s ens vam dedicar a llegir… no us podeu perdre el llibre Gabriela, clavo y canela del Jorge Amado, un dels més importants escriptors brasilers, us endinsarà als móns del cacau, de les moqueques, dels coronels, del bumba-meu-boi i de la cultura brasilera en general; també ens vam culturalitzar amb Las venas abierta de América Latina del Galeano, ara encara té més sentit després d’haver-nos recorregut part del continent; i per compensar-ho una mica també ens vam dedicar a sortir de nit i a fer país bevent una bona quantitat de caipirinhes, que valgui a dir, són fortes com una mala cosa!!! També vam poder gaudir de l’espectacle de veure com la torcida (l’afició) del Flamengo celebrava a la brasilera el títol de lliga guanyat en l’últim partit de la temporada; pels carrers peatonals de Búzios van desfilar cotxes entonant l’himne del club, motos cremant les rodes a l’asfalt, tot de fans descamisats saltant i ballant, i inclús hi havia un camió més alt que les cases amb la carreta carregada de gent, quin festival!!

Amb pluja, vam deixar Búzios per retornar a Rio, ara sí per passar-hi uns quants dies.

L’entrada a Rio des de l’est va ser espectacular, ja que vam travessar tota la Bahía de Guanabara per sobre un pont gegant de 13 km de llargada i fins 70 metres d’alçada, des d’on podíem veure perfectament el perfil de Rio i el seu emblema principal, el Cristo Redentor (una de les noves set meravelles modernes). Rio de Janeiro déu el seu nom a un explorador portugués que l’1 de gener de 1.502 va “descobrir” la zona i es va pensar que la badia era un riu enlloc d’una badia, de manera que la va batejar com Rio de Janeiro (riu de gener), ben original i a l’alçada dels bateigs espanyols que hem vist en altres llocs, jejeje. Va ser la capital de Brasil des del 1.763 fins el 1.960, quan van decidir traslladar la capitalitat a Brasilia.

Diuen que durant l’estiu (desembre-març) a Rio hi plou bastant, també diuen que plou de nit o al tard i que durant el dia fa un sol ben majo, però la nostra sort va ser diferent ja que ens hi va ploure gairebé tot el dia de tots els dies! El Cristo no el va veure ni cristo, jejeje, i el Paõ de Açucar (l’altre mirador de la ciutat) també va estar tapat tots els dies, de manera que ens vam quedar sense les magnífiques vistes panoràmiques que esperàvem veure. Tot i així, Rio és la ciutat meravellosa, o així li diuen, i vam poder passejar per les platges d’Ipanema (on estàvem allotjats, just al carrer Vinicius de Moraes i ben apropet del bar Garota de Ipanema, on es va escriure la famosa cançó) i de Copacabana, també vam anar al centre de compres i vam sortir de nit per Lapa, el barri de moda, on casualment aquella nit feia un concert el Manu Chao, així que vam fer uns bons salts ballant la rumba de Barcelona!!

Rio té 6 milions d’habitants, i per tota la ciutat pots veure les diferències socials, de fet, només apartant-te una mica de les zones turístiques o del centre de seguida et trobes enmig d’una favela (barris marginals sortits del no res amb habitatges molt precaris i sense cap tipus de servei), n’hi ha centenars repartides per tota la ciutat. Potser per això Rio s’ha guanyat la fama de ser una de les ciutats més perilloses del país, i si bé molta de la gent que viuen a les faveles només intenten tirar endavant, allí també hi ha les bases dels clans de droga que actuen augmentant exageradament els problemes socials. Per altra banda, la policia també aporta el seu granet de sorra sent una de les més violentes del món: durant el 2008 la policia de l’estat de Rio de Janeiro va matar més de 1.300 persones, mentre que en tots els Estats Units la policia en va matar unes 300.

A Rio ens vam quedar sense veure cap partit a l’estadi de Maracaná (la lliga just havia acabat el diumenge anterior), no ens vam poder banyar a les platges d’Ipanema ni Copacabana degut al mal temps, no vam ni arribar als peus del Cristo Redentor perquè estava ple de boira, no vam pujar al mirador del Paõ de Açucar per la mateixa raó, i no vam sortir a ballar samba pel centre perquè vam ballar amb el Manu Chao… està clar que ens ha sortit un Rio del revés, però ens ha deixat motius de sobres per tornar-hi!!

Fa bilions i bilions d’anys la Chapada Diamantina era el fons d’un oceà unit a Àfrica, quan hi va haver la separació dels continents l’oceà es va buidar i va quedar un paissatge similar al que coneixem actualment; degut a aquests canvis la Chapada va esdevenir una terra molt rica en diamants, de fet els pobles que avui en dia hi ha en aquella regió tenen el seu origen en els assentaments miners (en portugués són els garimpeiros) que van començar a sorgir a partir del segle XVII . Ens vam allotjar a Lençois, el poble principal de la zona, des d’on durant cins dies vam fer un munt d’excursions: vam veure desenes de cascades d’aigua vermella (el color vermell és pel ferro que conté l’aigua i pel color dels sediments) i entre elles vam al.lucinar amb la cascada més alta de Brasil (i tercera del món), la Cachoeira da Fumaça amb 380m de caiguda lliure! Vam veure rius, piscines naturals, pous d’aigua dolça de color blau intens, rascaculs naturals de riu (que com molt bé diu el nom, rascaven molt el cul!), muntanyes que en comptes d’acabar el punxa acabaven planes (aquí els hi diuen morros), caminets per dins dels rius i tot això i més envoltats exclusivament de brasilers!!

Van ser uns dies molt divertits i molt útils per anar millorant el nostre portanyol i per aprendre una mica més sobre la cultura brasilera, com per exemple sobre el “sindicato”: es veu que a cada poble n’hi ha un, es dediquen bàsicament a passar el dia asseguts al terra davant del bar mentre beuen cachaça, i se’ls anomena el sindicato perquè no fan res en tot el dia, al igual que els del sindicat de treballadors… O que a Brasil lo últim en vivenda no és tenir un apartament o pis gran per viure, sinó el que agrada de veritat és tenir un apartament situat en un complex lúdic, amb zones comuns de piscina, gimnàs, barbacoa, pista de tennis, etc… ens comentaven: “qui vol estar tancat dins de casa??”, jejeje, molt d’acord a la cultura brasilera d’estar tot el dia al carrer i sociabilitzar amb els veïns… De fet els brasilers xerren molt i tenen temes de conversa infinits, mai s’acabarà la conversa, incloient temes més personals o íntims, cap problema, aquí es pot parlar de tot, i el que és més bo, sempre es tracta de riure, i riure tant com es pugui!!

De la Chapada Diamantina vam tornar a Salvador per agafar un vol cap a Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, famós pels seus pobles colonials, per la cachaça, pel paõ de queijo i per ser lloc d’origen del famós grup brasiler Sepultura. El que allí volíem visitar era Ouro Preto, un poblet històric colonial preciós completament conservat i amb molt d’encant, de fet, és el poble més bonic que hem vist en tot Brasil! Diuen que Ouro Preto durant els temps de les colònies va ser el poble més ric de tot el món ja que les seves mines d’or van fer d’aquest petit municipi el major exportador de metalls i pedres precioses que fins al moment s’havia conegut. La febre de l’or va ser similar a les altres febres, com la dels diamants o del cautxú, molt ràpida en crear-se i igual de ràpida en esvaïr-se, però va deixar a Ouro Preto un llegat d’arquitectura colonial increible, només perquè us en pugueu fer una idea, mireu si era un poble important s’hi van construir més de 20 esglésies! Ara, passada la febre, Ouro Preto viu del turisme, a l’igual que Mariana (un poble veí similar) i molts altres pobles d’arquitectura colonial de Minas Geráis.

De fet, en aquella zona la majoria dels poblets tenen les mateixes característiques ja que tots participaven de les riqueses de les mines; vaja, no pas tothom, segons ens van explicar, als esclaus que treballaven treient l’or quan sortien de la mina els posaven de cap per avall per si se n’havien guardat algun trocet a les butxaques! Sabent això, el que feien els esclaus era posar-se petits trocets d’or sota les ungles, entre les dents o fins i tot se’ls empassaven, sabent que tard o d”hora l’acabaríen recuperant! També ens van explicar que de les 23 esglésies que hi ha repartides pel poble una d’elles va ser construida per un dirigent dels esclaus; per aconseguir recobrir-la d’or, els esclaus quan sortien de les mines d’anaven a rentar la roba i els cabells en unes piques que hi havia fora de l’església i la mateixa pols d’or que se’ls quedava impregnada mentre treballaven era la que van utilitzar per recobrir l’església, curiós oi?

Ouro Preto és una joia, no hi ha cap edifici del segle XX, tots són edificis i esglésies dels segles XVIII i XIX, i visitar el poble és com retrocedir en el temps. Hauríem fet un munt de fotografies si no fós que l’últim dia a la Chapada Diamantina la càmera va deixar de funcionar, sí sí, així de trista és la vida, de manera que per la resta de viatge no tindrem cap fotografia, però intentarem fer els posts el més gràfic possibles per que us en pugueu fer una idea.

Des d’Ouro Preto vam agafar un bus de 6 hores fins a Caratinga, una ciutat sense cap interés turístic ( i sense cap turista) però que ens serviria de base per visitar un parc natural on hi viu el primat més gran de tota Amèrica, el mono Muriquí. Durant els 8 mesos de viatge ja n’hem vist molts de macacos, i de moltes maneres, però vam voler aprofitar per veure aquest que semblava ben especial. Vam arribar a Caratinga a les 12 del migdia i el bus cap al parc sortia a les 15:30h de manera que vam fer una mica de temps passejant pel centre i a les 15:20h quan ja teníem els bitllets i estàvem apunt de pujar al bus, arriba una noia corrent i esbufegant, i ens pregunta si érem la Laura i el Ramon… Resulta que era una de les treballadores de l’oficina del parc, amb qui havíem acordat per e-mail la nostra visita i allotjament al parc, que ens venia a avisar que no pugéssim al bus perquè degut a un inconvenient d’última hora al parc no hi havia ningú per rebre’ns, de manera que havíem de fer la visita l’endemà. Així que l’endemà a les 6 del matí vam agafar un bus que després de 2 hores de trajecte passant per camins de terra vermella envoltats de vegetació de color ben verd, grans rius amb aigua de color marró i poblets remots de cases blanques, ens va deixar enmig d’un camí des d’on després de mitja hora a peu arribàvem a l’entrada del parc natural, per fi!!!

El parc és un dels últims reductes de mata atlantica, un tipus de selva que es trobava en tot el litoral brasiler, des del nord fins al sud, i que tenia una gran biodiversitat. De fet Basil li déu el seu nom a la mata atlántica, on hi abundava un arbre molt cobejat pels portuguesos per la seva bona fusta, el pau-brasil, que es va començar a explotar des del 1.502 i, com no, avui està quasi ja extingit, a l’igual que el 90% de la mata atlantica original.

La nostra experiència amb els muriquís va ser inexistent, tot i que és molt comú veure’ls, aquell dia els biòlegs no sabien per on estaven, els havien perdut la pista des de la nit anterior i de vegades passaven diversos dies fins que els trobaven novament. A canvi, vam veure famílies enormes de macacos pregos, els vam veure de ben aprop ja que eren super xafarders, i també alguns individus de macacos barbados.  Per la tarda vam tornar a Caratinga pel mateix camí que havíem arribat, i des d’allí agafaríem un bus nocturn cap al nostre proper destí, que era ni més ni menys, Río de Janeiro!!