Potser hem tardat tants dies en fer aquest últim post perquè és molt difícil escriure sobre el viatge des de fora quan encara t’hi sents dins…

Per fer-ne un resum han estat vuit mesos, set països, frijoles, sol i un carpe diem absolut. Durant tot aquest temps hem tingut la sensació de tenir un munt de papers en blanc que només nosaltres sabíem com omplir, ens hem sentit lliures des del dia que vam tancar les motxilles, ens hem fet a mida cada un dels 237 dies de ruta, hem gaudit d’aquest carpe diem escrit en MAJÚSCULES! I ha estat impagable.

Abans de començar el viatge vam tenir mil dubtes i converses d’aquelles que no arriben a cap conclusió: que farem si deixem les feines, el pis, els diners, les responsabilitats… tots aquests lligams que et fan tenir por de posar tot el que necessites en una maleta i marxar. A dia d’avui la única cosa que podem dir és que res és comparable a tenir tant temps per inventar-lo a la teva manera, que tots aquells i aquelles que estigueu pensant en fer una cosa similar no dubteu en comprar els bitllets i marxar!

Vam començar per Mèxic, un país que ens ha enamorat i al qual haurem de tornar mil vegades per la seva gent, el seu caliu, les seves revoltes, els seus tacos, i per poder-lo conèixer de nord a sud, i és que Mèxic és molt gran! A través del riu Usumacinta vam passar a Guatemala, un país en el qual no vam acabar d’encaixar però que, indiscutiblement, és impressionant, tant pel paisatge com per la seva gent majoritariament indígena. Després de 15 hores de bus i d’haver travessat els verds paisatges d’El Salvador i Hoduras (teníem previst visitar Honduras però el cop d’estat del Micheletti ens va fer enrera) vam arribar a Nicaragua nicaragüita, un país empobrit però no pas d’esperit, el seu gran patrimoni és la seva gent que amenitzen l’etern gallo pinto amb hores de bona conversa. Vam fer una curta visita a Costa Rica de naturalesa impressionant, i a Panamà, on vam passar un dels millors moments del viatge amb els kunas. I havent arribar a la meitat del viatge vam fer el salt cap al sud, a Bolívia, un país impressionant amb totes les variants microclimàtiques, biodiverses i multiètniques al qual també tornarem! I després de fer un salt de dos dies a Chile i una escapada d’una setmana al Machu-Picchu, vam acabar a Brasil, un país enorme, ple de música, ball, cervesa i platja, molta platja!

I com hem recorregut tants quilòmetres en tant temps? Doncs aquí n’hi ha alguns exemples: bus, barca, panga, canoa, llanxa, cotxe, taxi colectivo, buseta, colectivo, chicken bus, avioneta, bicicleta, avió, buggy, combi, cavall, camioneta 4×4, jeep, pick-up, carri-cotxe de golf, redila, vaixell, moto-taxi, metro… han estat hores i hores de transport, asseguts, plantats, saltant, apretats, amb calor, fred, olors “estranyes”, averies a les tres de la matinada, converses amb els companys i companyes de viatge, estafes dels cobradors, “corre corre que perdem el bus”, persecucions per recuperar la motxilla que ha marxat amb un altre colectivo… segurament la gran part del viatge l’hem passat dalt d’algun transport però gràcies a què hem viatjat amb els busos, colectivos i busetas que utilitza la gent del país, hem pogut aproximar-nos de manera real a la seva vida, i de quina manera!

I segurament us preguntareu si en tant temps no hem tingut cap “urgència mèdica”, doncs bé, ara que ja estem a casa i que les mares i les padrines ens han vist sobreviure a a aquesta “aventura” podem dir que hem patit algun mal de panxa una mica més fort de lo normal, més concretament, el Ramon va estar ingressat una nit a una clínica chiapaneca (Mèxic) justeta però molt neta, en la qual la dieta del malalt incloïa fruita, cafè amb llet i quesadillas (tortillas mexicanes amb formatge fos), ja us podeu imaginar l’efecte que li feien al seu estòmac malaltet jejeje!! La Laura va haver de recórrer a la medicina intravenosa panamenya per un altre mal de panxa i als universals antibiòtics per unes angines a Brasil i és que això de tanta cervesa bem gelada passa factura! Tot i així i tenint en compte que han estat vuit mesos de canvi de dieta, d’aigua i d’habits, no està gens malament, no?

I els que es mereixen un apartat especial són tots aquells i aquelles que ens hem anat trobant pel camí i que ens han fet del viatge un passeig en família: la Mary de Tulum, que als seus 65 anys viatjava sola per centreamèrica i amb una motxilla a l’esquena que li pesava 17kg!; la senyora del restaurant italià també a Tulum que ens feia arrosset blanc pels mals de panxa; la fenòmena de la Sirena a Punta Allen (era com una Ana Obregón gringa a la mexicana); l’Arturo a Mahahual que ens va adoptar durant uns dies; el Marco, el nen fotógraf compulsiu de Valladolid; les historietes del Carlos a Mérida; l’Auxtin i la Carol, aquí si entre família i com a casa a Oaxaca, també amb el Derek, la Diana i el Kenai; l’Èlia i la Cata a Sancris; el nostre Tomás chichimeca del qual vam aprendre i riure durant uns quants dies a Chiapas; el Pablo i l’Elena, una parella de sevillans amb els que vam passar hores a carcajada limpia; la tropa de Comitán: el Gabi, l’amfitrió, la Montse, l’Ana Helena, el Ricardo i l’Angela: molt i molt divertit!; el Carlos de Santa Cruz gràcies al qual vam tenir l’oportunitat impagable de passar uns dies en una comunitat zapatista; el Sergi i l’Andy amb els que vam compartir unes quantes cerveses i moltes rialles; la família del llac Atitlán: l’Ana, el Yago i l’Humberto, on vam recuperar tota l’energia; el Marvin de León, que ens va acompanyar a la nit universitaria revolucionària nicaragüenca; el Richard amb qui vam passar les hores mortes a Jiquilillo; com no, les nostres  famílies del Coyolito: la Dora, el Julio, el Rodolfo i gran part del poble que ens van ajudar en el nostre exili forçós a Miraflores; la Yuri (i tots els seus companys) que ens va iniciar en l’increible món subaquàtic a la Little Corn; la Lídia i el Ramon al millor hotelet de Granada, i el xef  també mig català que ens va portar un plat enooorme de pernil!; el Julio Ortiz d’Altagracia a Ometepe, que tot i ser una mica particular ens va regalar tardes inoblidables; la Roci i el Marc amb els quals vam fer la meravellosa travessa fins a San Carlos; la Lorea, el Miguel, el David, les dos parelles d’andalusos i el guia Javier de Bahía Drake: que xulo va ser tornar a tenir amics!; el Fran, la Marta i l’Ekaitz de l’Isla Pelicano, allò si que era vida!; i com no, el senyor Correa i el cuiner Garibaldo amb qui vam aprendre que els kunas també tenen embolics de llençols; les estones de xarrera amb el Freddy de Santa Cruz de la Sierra, la nostra benvinguda a Bolívia; la senyora de la chicha de Sucre; l’Eli i el Quim, els únics lleidatans que ens hem creuat durant el viatge i amb qui vam passar uns quants dies; el Ben i el Daniel que complementaven el nostre equip d’Uyuni i també de La Paz; el Guzmán durant els tres dies al Choro; la Lídia durant la visita hippie a la Isla del Sol; el Jum i la Tomoko, una parella de japonesos genials amb qui vam compartir més d’un destí durant el viatge; el militar de la frontera boliviana-brasilenya que com que estudiava castellà, érem els seus turistes preferits (érem els únics); la tropa brasileira de l’hostal de Manaus, especialment la Noa, la nostra germana!; el Joao, el nostre buggeiro, beleeeza; l’Anne Mary de Parnaíba gràcies a la qual vam poder anar a Fernando de Noronha; la família noronhense que van ser els nostres amics després de tant temps sols!; la immersió al portugués amb la colla de la Chapada Diamantina; i el Mateu de Paraty, el nostre cicerone dels últims dies del viatge.

No hem inclós en aquest apartat toooooootes aquelles persones anònimes, guies, companys de viatge d’algunes hores, venedores, personals dels hostals, cobradors, espontanis… que ens han fet el viatge rodó, ple de moments dolços i buit d’històries amargues. Des d’aquí volem dir que estem totalment a favor de llogar els guies locals perquè és una manera de donar feina i de conèixer molt més a fons, no només els atractius turístics sinó la cultura i la vida real de les persones del país, visca els guies!

Per cert, hem dormit per 1,5 euros i hem menjat 3 plats i un postre per 0,60 cèntims d’euro, hem pagat més de 20€ per fer una bugada i hem comprat i menjat pinya, mangos i llagostes a preu de xiclets. El país més car amb diferència ha estat Brasil (tots aquells que hi vulgueu anar feu-ho abans del mundial 2014 i de les Olimpíades 2016!) i el més increiblement barat, estaria entre Nicaragua i Bolívia. A moltes zones de Costa Rica i Panamà t’hi pots sentir com a Europa, o més aviat com a Cal Gringo, i a Guatemala et sembla permanentment que estàs en una altra època.

Hem passat fred, o molt fred, hem estat desmaiats de tanta calor, hem agafat busos a les 03:30h de la matinada, que per cert, estaven plens d’estudiants que anaven a l’escola, hem rigut fins a tenir mal de panxa, hem estat marejats del mal d’altura, hem empassat gasos tòxics per anar a veure lava i hem tragat coses no molt millors sota les mines, hem bussejat entre dofins i tortugues, hem dormit enmig de la selva, ens hem dutxat als rius amb els zapatistes, hem cantat l’himne mexicà, hem tingut alguna aventureta amb la policia fronterera, hem fet pa, hem passat dos dies al riu Amazones, hem estat perduts en una illa paradisíaca, hem esquivat bancs de medusses, hem tingut por de les serps, hem fet una truita de patata a una foguera de llenya, hem dit prou a més tequiles, hem dormit a més de 100 llits diferents, hem dinat espaguetis a la bolonyesa a les 10:30h del matí, hem vist “Sin senos no hay paraíso” amb tots els veins del poble, hem travessat rius inundats  amb un cavall, hem alimentat a algunes paparres, hem maleïat els tàvecs i les seves mossegades, hem posat el cap a nius d’avespes i hem trepitjat a famílies de formigues vermelles (collons com piquen!), hem vist els pitjors lavabos de les nostres vides i els lavabos amb les millors vistes del món, hem maleït a molts taxistes, hem estat apàtics després de 23 hores de bus, ens hem cremat a les platges més boniques del món, hem caminat hores i hores de nit per la platja fins veure posar els ous a una tortuga, hem nadat entre piranyes, hem vist com s’ajunten selva i platja, hem pensat que portàvem les motxilles massa carregades un munt de vegades, hem pensat que les portàvem ben petites en comparació amb altres viatgers, hem tingut la gran sort de conéixer l’idioma de quasi tots els països que hem visitat, i sobretot, hem tingut la seguretat de saber que això, aquest viatge, ha estat una de les millors coses que hem fet en aquesta vida.

I després de fer el viatge el primer que vam pensar quan vam tornar a casa va ser que volíem tornar a marxar, no perquè no ens agradi el que tenim aquí, sinó perquè un dia de viatge és com dos mesos dels d’aquí.

Aquest cop no pot ser, ho hem de deixar per la propera vegada… estem segurs que aviat arribarà.

Fins molt aviat viatgers!

Ramon i Laura

PD: Us volem donar les gràcies a totes les persones que ens heu anat seguint durant aquests mesos, amb els vostres comentaris ens sentíem una mica més a prop de casa i ens donàveu energia per continuar endavant!

Com diu la gent d’aquest país, la desgràcia de Brasil va ser que fos conquerit pels portuguesos; segurament tenen tota la raó, però si la història els hagués deparat un altre destí potser Brasil ara no seria el que és amb la seva saudade, amb el seu paõ de queijo, el desordre als carrers, la feijoã, els barquets de vela, la moqueca de camarão i el sambejar per qualsevol excusa.

Segons les dades oficials Brasil té més de 191.000 milions d’habitant i segons les llengües extra-oficials ja sobrepassa els 250.000 milions, fet que no costaria de creure perquè si alguna cosa els agrada en aquest país és fer fills, molt i molt apassionadament. La immensitat i diversitat territorial brasilera fa que els habitants de l’Amazònia no tinguin res a veure amb els seus compatriotes paulistes, els del nord-est amb els gaúchos, els bahians amb els carioques, cada racó del país és un petit país en si mateix convertint-lo una mica en una república anàrquica (i bananera), això sí, tenen com a mínim tres símbols nacionals amb els quals tots combreguen: la cerveja bem gelada, els amoríos fervorosos i el futebol. Perquè una altra cosa potser no però de cervesa fredíssima (sempre de 600ml), de futbol i de pit, cuixa i calentors tant com en vulguis! I això no fa distincions de classes. En moltes altres coses sí que existeix la cruel divisió entre les rics (que representen la minoria dels habitants del país) i els pobres o molt pobres. Als rics no els agrada gens mirar els carrers i veure la realitat del seu país així que el que fan és viure entre les seves cases de luxe d’Ipanema, el gimnàs i els shoppings. Hi ha un sector de la població que seria “benestant” representats moltes vegades per les famílies que poden pagar la universitat dels fills i que es permeten unes vacances a l’any. I la resta, com diu la cançó “trabalha igual burro e não ganha dinheiro. Salário é pouco, não dá pra nada” així que en moltes ocasions aquest és un país ple d’artistes quotidians fent malabarismes amb els comptes casolans. Tot i així, i com molt bé diu la mateixa cançó, aquest és un poble que pateix rient i quan arriba el cap de setmana s’acaben els mals de cap per aquells que els tinguin i tothom a sambejar: que chega o fim do mês acabou o dinheiro, chegou fim de semana a minha alegria é sambar!!!! Sambar!!! (cançó “Trabalhador brasileiro” de Seu Jorge).

I aquest fet cultural fa que Brasil sigui l’únic país pel que hem passat en el qual no hem visc cap manifestació, cap exigència política, cap reivindicació social. I no serà perquè no en tinguin motius! Però sembla que el país sencer s’hagi acostumat a la gran corrupció política, a l’especulació de terres, als interessos amagats que sobrevolen les zones naturals de gran valor mediambiental, a la falta de serveis públics, al mal sistema educatiu… aquí sembla que sigui molt més important un partit de la seva selecció que no pas tot el demés. Serà aquest el secret de la seva felicitat?

Doncs no ho sabem, però el que sí podem dir és que el caràcter brasiler és de gaudir més de la vida que no pas patir-la, tenen una gràcia especial en amenitzar-la sempre que poden i qualsevol oportunitat es converteix en una festa. I això és quasi un miracle tenint en compte l’alt cost de la vida del país ja que és el més car, i amb diferència, que ens hem trobat al llarg del viatge.

Brasil és un país infinit que poc a poc s’està convertint en la nord-Amèrica (o l’Europa) de sud-Amèrica, tot i així, i això és indiscutible, mai arribarem a moure les caderes com ho fan ells, mai tindrem la capacitat sense límit de beure cervesa i de moment encara no sabem riure’ns de la vida com ho fan aquí. Això, com tantes altres coses, encara ho hem d’aprendre d’aquest pobre continent.

A una setmana per finalitzar el viatge, sí sí, quina tristor, vam marxar de Rio per anar a una zona més tanquila on ens puguéssim relaxar (una mica més, jejeje) i passar els últims dies aprofitant la platja brasilera. Vam agafar un autobús direcció sud i després de 4 horetes disfrutant de l’espectacular paisatge de la Costa Verde vam arribar a Paraty, el nostre últim destí de Brasil.

Paraty és una petita ciutat amb un casc antic que conserva tot el seu encant, com si no hagués canviat des de fa centenars d’anys: els carres empedrats, sense trànsit, totes les antigues cases restaurades, petites esglésies repartides pel poble i amb un port casolà ple de barquetes a vela. I és que Paraty va ser una ciutat molt important al s. XVIII: primer pels enginys de canya de sucre que produïen i encara produeixen una de les millors cachaçes de Brasil (fins i tot n’hi ha una anomenada Gabriela, fermentada amb cravo y canela), i segon perquè degut a la seva situació geogràfica es va convertir durant uns anys en l’únic port per on sortia cap a Portugal tot l’or descobert a Ouro Preto.

A més a més, Paraty està envoltat de Mata Atlantica (selva tropical del litoral brasiler) per una banda i de més de 75 illes i unes 300 platges per l’altra, i per acabar-ho d’adobar el temps ens ha donat algunes alegries i hem tingut sol cada dia, tot i els ruixats intensos de les tardes.

Hem passat la setmana visitant platges, aprofitant aquest sol que feia dies que no vèiem, petites cales d’arena cus-cus amb aigues verd-blaves i envoltades de frondoses muntanyes selvàtiques, hem llogat kayaks per descobrir petites illes deshabitades, platges només per nosaltres, i ens hem banyat en piscines naturals envoltades d’enormes roques on només tens accés quan la marea està baixa… Això és un altre Brasil, aquí les platges són molt diferents de les quilomètriques platges d’arena blanca del nord-est, aquí és més estil Costa Brava, i és molt bonic!! Tot està a una estona amb bus des de Paraty, només has de saber el nom de la platja on vols anar, agafar qualsevol bus o combi en la mateixa direcció i dir-li al xòfer que et deixi al lloc indicat, no et cal patir en passar-ho de llarg perquè els altres passatgers del bus que escoltaran on vols baixar ja t’ho recordaran al moment indicat; després camines pocs minuts i de sobte et trobes en un petit poble de pescadors des d’on caminant cinc minuts més per entre els arbres arribes a una caleta envoltada de selva i aigües verdoses on segurament estaràs tu sol, o com a molt t’acompanyaran algunes tortugues mentres mengen algues i treuen el caparró a respirar… sí, aquí també!!

Valgui a dir que hem pogut conéixer molts d’aquests raconets menys turístics de Paraty gràcies a les recomanacions del Mateu, un barceloní afincat i afillat aquí des de fa quatre anys i que treballa en un internet cafè al costat de l’hostal; i és que ja ho diuen, “vagis on vagis, dels teus n’hi hagi”.

Diumenge 20 de desembre a les 23:30h agafem el vol des de Rio de Janeiro cap a Londres. Aquesta és la nostra última nit a Paraty i a Brasil i la última del viatge, QUINA PENAAAAAAAAAAAAAAAAAA…

Ens n’anem a sopar una moqueca de peix i a ofegar les penes amb caipirinhes…

PD: encara ens queden un parell de posts per publicar, així que haureu de continuar sintonitzats uns dies més!! moltes gràcies!!!!!

Vam arribar a Rio a les 6 del matí, senyal que havíem passat la nit al bus, aquesta vegada els seients no eren gaire còmodes i el viatge es va fer pesat, però no en teníem prou i a les 6:30h ja estàvem dins un altre bus que en tres horetes ens va portar a Búzios, un poble bastant turístic situat al nord de Rio amb unes platges espectaculars, segons ens havien dit. Vam llogar un petit apartament d’un argentí dels milers que hi ha vivint allí, a Brasil com a quasi tot Amèrica els argentins no cauen especialment bé, però el Baldomero era bastant simpàtic i inclús ens deixava dvd’s seus perquè ens distraguéssim, i és que les platges no les vam ni tastar per culpa de la pluja que no va parar ni un dia dels cinc que hi vam estar, QUINA MALA SORT!! Només una tarda va parar de ploure i vam anar corrent a la platja del poble a estirar-nos una estona a la sorra, des d’allí vam veure com una tortuga treia el cap a respirar… records de Noronha.

Estar en un lloc de platja i que plogui limita bastant, així que apart de mirar dvd’s ens vam dedicar a llegir… no us podeu perdre el llibre Gabriela, clavo y canela del Jorge Amado, un dels més importants escriptors brasilers, us endinsarà als móns del cacau, de les moqueques, dels coronels, del bumba-meu-boi i de la cultura brasilera en general; també ens vam culturalitzar amb Las venas abierta de América Latina del Galeano, ara encara té més sentit després d’haver-nos recorregut part del continent; i per compensar-ho una mica també ens vam dedicar a sortir de nit i a fer país bevent una bona quantitat de caipirinhes, que valgui a dir, són fortes com una mala cosa!!! També vam poder gaudir de l’espectacle de veure com la torcida (l’afició) del Flamengo celebrava a la brasilera el títol de lliga guanyat en l’últim partit de la temporada; pels carrers peatonals de Búzios van desfilar cotxes entonant l’himne del club, motos cremant les rodes a l’asfalt, tot de fans descamisats saltant i ballant, i inclús hi havia un camió més alt que les cases amb la carreta carregada de gent, quin festival!!

Amb pluja, vam deixar Búzios per retornar a Rio, ara sí per passar-hi uns quants dies.

L’entrada a Rio des de l’est va ser espectacular, ja que vam travessar tota la Bahía de Guanabara per sobre un pont gegant de 13 km de llargada i fins 70 metres d’alçada, des d’on podíem veure perfectament el perfil de Rio i el seu emblema principal, el Cristo Redentor (una de les noves set meravelles modernes). Rio de Janeiro déu el seu nom a un explorador portugués que l’1 de gener de 1.502 va “descobrir” la zona i es va pensar que la badia era un riu enlloc d’una badia, de manera que la va batejar com Rio de Janeiro (riu de gener), ben original i a l’alçada dels bateigs espanyols que hem vist en altres llocs, jejeje. Va ser la capital de Brasil des del 1.763 fins el 1.960, quan van decidir traslladar la capitalitat a Brasilia.

Diuen que durant l’estiu (desembre-març) a Rio hi plou bastant, també diuen que plou de nit o al tard i que durant el dia fa un sol ben majo, però la nostra sort va ser diferent ja que ens hi va ploure gairebé tot el dia de tots els dies! El Cristo no el va veure ni cristo, jejeje, i el Paõ de Açucar (l’altre mirador de la ciutat) també va estar tapat tots els dies, de manera que ens vam quedar sense les magnífiques vistes panoràmiques que esperàvem veure. Tot i així, Rio és la ciutat meravellosa, o així li diuen, i vam poder passejar per les platges d’Ipanema (on estàvem allotjats, just al carrer Vinicius de Moraes i ben apropet del bar Garota de Ipanema, on es va escriure la famosa cançó) i de Copacabana, també vam anar al centre de compres i vam sortir de nit per Lapa, el barri de moda, on casualment aquella nit feia un concert el Manu Chao, així que vam fer uns bons salts ballant la rumba de Barcelona!!

Rio té 6 milions d’habitants, i per tota la ciutat pots veure les diferències socials, de fet, només apartant-te una mica de les zones turístiques o del centre de seguida et trobes enmig d’una favela (barris marginals sortits del no res amb habitatges molt precaris i sense cap tipus de servei), n’hi ha centenars repartides per tota la ciutat. Potser per això Rio s’ha guanyat la fama de ser una de les ciutats més perilloses del país, i si bé molta de la gent que viuen a les faveles només intenten tirar endavant, allí també hi ha les bases dels clans de droga que actuen augmentant exageradament els problemes socials. Per altra banda, la policia també aporta el seu granet de sorra sent una de les més violentes del món: durant el 2008 la policia de l’estat de Rio de Janeiro va matar més de 1.300 persones, mentre que en tots els Estats Units la policia en va matar unes 300.

A Rio ens vam quedar sense veure cap partit a l’estadi de Maracaná (la lliga just havia acabat el diumenge anterior), no ens vam poder banyar a les platges d’Ipanema ni Copacabana degut al mal temps, no vam ni arribar als peus del Cristo Redentor perquè estava ple de boira, no vam pujar al mirador del Paõ de Açucar per la mateixa raó, i no vam sortir a ballar samba pel centre perquè vam ballar amb el Manu Chao… està clar que ens ha sortit un Rio del revés, però ens ha deixat motius de sobres per tornar-hi!!

Des de Salvador ens vam endinsar cap a l’interior, ja en teníem ganes ja que a part de l’Amazonia, de moment de Brasil només havíem conegut costa, platges i illes. A sis hores en bus des de Salvador hi ha el Parque Nacional da Chapada Diamantina, una gran extensió de sertaõ (terra d’interior amb zones boscoses i zones més àrides) plena de rius, grutes, cachoeiras (cascades) i caminets per recòrrer.

Fa bilions i bilions d’anys la Chapada Diamantina era el fons d’un oceà unit a Àfrica, quan hi va haver la separació dels continents l’oceà es va buidar i va quedar un paissatge similar al que coneixem actualment; degut a aquests canvis la Chapada va esdevenir una terra molt rica en diamants, de fet els pobles que avui en dia hi ha en aquella regió tenen el seu origen en els assentaments miners (en portugués són els garimpeiros) que van començar a sorgir a partir del segle XVII . Ens vam allotjar a Lençois, el poble principal de la zona, des d’on durant cins dies vam fer un munt d’excursions: vam veure desenes de cascades d’aigua vermella (el color vermell és pel ferro que conté l’aigua i pel color dels sediments) i entre elles vam al.lucinar amb la cascada més alta de Brasil (i tercera del món), la Cachoeira da Fumaça amb 380m de caiguda lliure! Vam veure rius, piscines naturals, pous d’aigua dolça de color blau intens, rascaculs naturals de riu (que com molt bé diu el nom, rascaven molt el cul!), muntanyes que en comptes d’acabar el punxa acabaven planes (aquí els hi diuen morros), caminets per dins dels rius i tot això i més envoltats exclusivament de brasilers!!

Van ser uns dies molt divertits i molt útils per anar millorant el nostre portanyol i per aprendre una mica més sobre la cultura brasilera, com per exemple sobre el “sindicato”: es veu que a cada poble n’hi ha un, es dediquen bàsicament a passar el dia asseguts al terra davant del bar mentre beuen cachaça, i se’ls anomena el sindicato perquè no fan res en tot el dia, al igual que els del sindicat de treballadors… O que a Brasil lo últim en vivenda no és tenir un apartament o pis gran per viure, sinó el que agrada de veritat és tenir un apartament situat en un complex lúdic, amb zones comuns de piscina, gimnàs, barbacoa, pista de tennis, etc… ens comentaven: “qui vol estar tancat dins de casa??”, jejeje, molt d’acord a la cultura brasilera d’estar tot el dia al carrer i sociabilitzar amb els veïns… De fet els brasilers xerren molt i tenen temes de conversa infinits, mai s’acabarà la conversa, incloient temes més personals o íntims, cap problema, aquí es pot parlar de tot, i el que és més bo, sempre es tracta de riure, i riure tant com es pugui!!

De la Chapada Diamantina vam tornar a Salvador per agafar un vol cap a Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, famós pels seus pobles colonials, per la cachaça, pel paõ de queijo i per ser lloc d’origen del famós grup brasiler Sepultura. El que allí volíem visitar era Ouro Preto, un poblet històric colonial preciós completament conservat i amb molt d’encant, de fet, és el poble més bonic que hem vist en tot Brasil! Diuen que Ouro Preto durant els temps de les colònies va ser el poble més ric de tot el món ja que les seves mines d’or van fer d’aquest petit municipi el major exportador de metalls i pedres precioses que fins al moment s’havia conegut. La febre de l’or va ser similar a les altres febres, com la dels diamants o del cautxú, molt ràpida en crear-se i igual de ràpida en esvaïr-se, però va deixar a Ouro Preto un llegat d’arquitectura colonial increible, només perquè us en pugueu fer una idea, mireu si era un poble important s’hi van construir més de 20 esglésies! Ara, passada la febre, Ouro Preto viu del turisme, a l’igual que Mariana (un poble veí similar) i molts altres pobles d’arquitectura colonial de Minas Geráis.

De fet, en aquella zona la majoria dels poblets tenen les mateixes característiques ja que tots participaven de les riqueses de les mines; vaja, no pas tothom, segons ens van explicar, als esclaus que treballaven treient l’or quan sortien de la mina els posaven de cap per avall per si se n’havien guardat algun trocet a les butxaques! Sabent això, el que feien els esclaus era posar-se petits trocets d’or sota les ungles, entre les dents o fins i tot se’ls empassaven, sabent que tard o d”hora l’acabaríen recuperant! També ens van explicar que de les 23 esglésies que hi ha repartides pel poble una d’elles va ser construida per un dirigent dels esclaus; per aconseguir recobrir-la d’or, els esclaus quan sortien de les mines d’anaven a rentar la roba i els cabells en unes piques que hi havia fora de l’església i la mateixa pols d’or que se’ls quedava impregnada mentre treballaven era la que van utilitzar per recobrir l’església, curiós oi?

Ouro Preto és una joia, no hi ha cap edifici del segle XX, tots són edificis i esglésies dels segles XVIII i XIX, i visitar el poble és com retrocedir en el temps. Hauríem fet un munt de fotografies si no fós que l’últim dia a la Chapada Diamantina la càmera va deixar de funcionar, sí sí, així de trista és la vida, de manera que per la resta de viatge no tindrem cap fotografia, però intentarem fer els posts el més gràfic possibles per que us en pugueu fer una idea.

Des d’Ouro Preto vam agafar un bus de 6 hores fins a Caratinga, una ciutat sense cap interés turístic ( i sense cap turista) però que ens serviria de base per visitar un parc natural on hi viu el primat més gran de tota Amèrica, el mono Muriquí. Durant els 8 mesos de viatge ja n’hem vist molts de macacos, i de moltes maneres, però vam voler aprofitar per veure aquest que semblava ben especial. Vam arribar a Caratinga a les 12 del migdia i el bus cap al parc sortia a les 15:30h de manera que vam fer una mica de temps passejant pel centre i a les 15:20h quan ja teníem els bitllets i estàvem apunt de pujar al bus, arriba una noia corrent i esbufegant, i ens pregunta si érem la Laura i el Ramon… Resulta que era una de les treballadores de l’oficina del parc, amb qui havíem acordat per e-mail la nostra visita i allotjament al parc, que ens venia a avisar que no pugéssim al bus perquè degut a un inconvenient d’última hora al parc no hi havia ningú per rebre’ns, de manera que havíem de fer la visita l’endemà. Així que l’endemà a les 6 del matí vam agafar un bus que després de 2 hores de trajecte passant per camins de terra vermella envoltats de vegetació de color ben verd, grans rius amb aigua de color marró i poblets remots de cases blanques, ens va deixar enmig d’un camí des d’on després de mitja hora a peu arribàvem a l’entrada del parc natural, per fi!!!

El parc és un dels últims reductes de mata atlantica, un tipus de selva que es trobava en tot el litoral brasiler, des del nord fins al sud, i que tenia una gran biodiversitat. De fet Basil li déu el seu nom a la mata atlántica, on hi abundava un arbre molt cobejat pels portuguesos per la seva bona fusta, el pau-brasil, que es va començar a explotar des del 1.502 i, com no, avui està quasi ja extingit, a l’igual que el 90% de la mata atlantica original.

La nostra experiència amb els muriquís va ser inexistent, tot i que és molt comú veure’ls, aquell dia els biòlegs no sabien per on estaven, els havien perdut la pista des de la nit anterior i de vegades passaven diversos dies fins que els trobaven novament. A canvi, vam veure famílies enormes de macacos pregos, els vam veure de ben aprop ja que eren super xafarders, i també alguns individus de macacos barbados.  Per la tarda vam tornar a Caratinga pel mateix camí que havíem arribat, i des d’allí agafaríem un bus nocturn cap al nostre proper destí, que era ni més ni menys, Río de Janeiro!!

Vam arribar a Salvador de Bahía sabent que era una ciutat que, tot i els seus tres milions d’habitants, tot i els seus rascacels, tot i els milers i milers de cotxes rodant, Salvador era una ciutat especial, plena d’història.

Fundada el 1.549 com São Salvador da Baía de Todos os Santos i actualment coneguda amb el nom de Bahía, va ser la primera capital de Brasil quan els portuguesos hi van construir el Forte de Sao Antonio, el fort més antic de tot el continent americà. Un any després, el 1.550, van començar a arribar els esclaus africans, porcedents de Nigèria, Angola, Senegal, Congo, Benin, Etiòpia i Mozambic i al 1.588 es va crear el primer mercat d’esclaus del Nou Món, destinats principalment a treballar a les plantacions de canya de sucre. Amb el treball esclau Salvador va prosperar, i molt, però els beneficis no es quedaven a Brasil, sinó que tornaven a Portugal, i des d’allí a la seva principal benefactora, Anglaterra, la primera potència en comercialització d’esclaus.

El tràfic negrer funcionava de manera triangular: primer, els vaixells sortien des d’Europa (principalment des dels ports anglesos i holandesos) carregats de manufactures com ara teles, porcelanes, armes, eines, amb destí Àfrica, on ho intercanviaven per esclaus capturats per les potències indígenes. Els esclaus eren traslladats amb vaixell fins el continent americà en unes condícions duríssimes, un 40% morien durant el trajecte, i els que arribaven al Nou Món eren venuts a canvi dels productes de les plantacions americanes que anirien cap a Europa. Es parla que van sortir d’Àfrica uns 30 milions d’esclaus, dels quals 10 milions van sobreviure a la travessia marítima i d’aquests uns 5 milions van ser destinats a Brasil.

I això es nota, i molt, en la societat bahiana: Salvador és el centre de la cultura afro-brasilera, és la ciutat amb el major número de descencents d’africans del món, sense tenir en compte Àfrica. I no només és un fet que tingui a veure amb el color de la pell sinó també amb la cuina, la religió, les costums, els vestits, les danses… a Bahía pots assistir a rituals religiosos de candomblé, herència dels esclaus angolesos; pots intentar entrar en una luta de capoeira, dansa que practicaven els esclaus i que té el seu origen en moviements de lluita cos a cos; el plat més típic de la regió és la moqueca a base de peix, llet de coco i oli dendé…

Va coincidir que estàvem a Salvador el 20 de novembre, dia de la consciència negra en memòria a l’aniversari de la mort de Zumbi dos Palmares, un esclau africà líder de les revolucions esclaves dels quilombos contra els portuguesos. Al barri del Pelourinho, el centre històric de la ciutat, els carrers estaven plens de gent, de batucades, de músics i dansaires que feien gairebé un carnaval. I no només era un dia festiu sinó també de reivindicacions i manifestacions per reclamar la igualtat de drets entre una societat encara molt segmentada i en la qual la població negra és la més oblidada, potser per això el president Lula estava a la ciutat amb la intenció de signar un decret, a mode de reconeixement, per declarar el 20 de novembre dia festiu nacional.

I com que no tot pot ser història i reivindicacions al vespre vam quedar amb el Jun i la Tomoko, una parella de japonesos que havíem conegut a Bolívia, i vam anar a veure si ens en sortíem amb la samba que, per cert, ara que surt el tema, podem afirmar que no queda cap tipus de dubte en què a l’hora de moure l’esquelet nosaltres no som brasilers, fem el que podem però segurament amb més pena que glòria (el que ens consola és que els japonesos encara ho tenien pitjor!). Als carrers no hi cabia ningú més: centenars de paradetes de cerveses i caipirinhes, centenars de compradors i compradores de cerveses i caipirinhes, escenaris amb bandes de reggae, de MPB (Música Popular Brasilera), batucades fent-se lloc entre la multitud, venedors ambulats, senyores vestides de bahianes, carteristes, i molta molta festa. Primer de tot ens vam recòrrer el centre històric ballant, saltant, brincant, cridant darrera d’una batucada molt divertida i després vam anar a veure quin ambient hi havia a la plaça del centre i déu ni dó, no s’hi cabia! Allí vam continuar la festa fins que els intents defallits dels carteristes ja eren massa insistents i fins que l’ambient, gràcies a la cervesa i a la caipirinha, ja començava a ser una mica dubtós, almenys per nosaltres, els únics blancs ( i a més a més turistes) de la festa!

Salvador és una ciutat especial, només caminant pels seus carrers empedrats del Pelourinho et pots fer una idea de la història d’aquest país que, en moltes ocasions, et permet endinsar-te en festes i tradicions ben llunyanes, més properes a Àfrica que a Amèrica (hi tindrà alguna cosa a veure el fet que la punta més oriental de Brasil és més propera a Senegal que a la punta més meridional del mateix Brasil??)

Després de Fernando de Noronha vam decidir no fer més platja durant uns dies, estàvem segurs que el que havíem vist era insuperable! Però a Brasil si la teva ruta segueix la costa és impossible no anar a la platja així que ens vam quedar uns dies a Pipa, al sud de Natal, un poble de platja molt turístic però amb gràcia. Pipa està ple de botigues de disseny, restaurants moderns i bars de nit, tot i així com a qualsevol poble de platja no hi falten els artesans venent pulseretes i els carrets dels venedors d’aigua de coco, sinó no seria Brasil!

A Pipa hi vam passar tres dies sense fer res més que anar de la platja a l’hostal, de l’habitació a la piscina de l’hostal i d’allí una altra vegada a la platja. I és que si alguna cosa tenen els destins de platja (els continentals, és clar!) és que et permeten sanejar rápidament l’economia ja que només gastes crema solar!

S’ha de vigilar molt amb les marees, Pipa té platges on només hi pots anar caminant quan la marea està baixa ja que estan envoltades de penyasegats i corres el risc de quedar-te atrapat entre el mar i les roques sense poder sortir-ne, de manera que el primer que et donen quan fas el check in a l’hostal és  un calendari amb els horaris diaris de les marees. Per altra banda, la part bona d’aquestes variacions és que quan la marea està baixa es creen moltes piscines naturals on banyar-te mentre t’escapes de les xarxes dels pescadors sense barca, i les allargades platges es converteixen en improvitzats camps de futbol i bars on es serveixen unes bones caipirinyes.

Amb unes 6 hores d’autocar de Pipa vam arribar a Olinda, un municipi enganxat a Recife, capital de l’estat de Pernambuco. Olinda és una ciutat preciosa, el segon municipi brasiler declarat Patrimoni Històric i Cultural de la Humanitat (UNESCO) gràcies a la conservació de la seva arquitectura colonial. Sembla que aquesta ciutat déu el seu nom a una llegenda que assegura que l’aristòcrata portugués Duarte Coelho va exclamar “OOH!! Linda situação para se construir uma vila!”… coses de la història.

Olinda està pleníssima de tallers d’artesans (ateliers), d’associacions d’art, de dansa, de música, de folcklore popular, potser per això, i per tota la seva història, va ser la primera ciutat brasilera en ser considerada ciutat cultural del país. La veritat és que Olinda té un ambient festiu permanent, i no només de dia sinó també de nit! La gent s’arreplega als carrers davant dels bars a fer unes cerveses mentre xerren i escolten música, sembla un poble! Va coincidir que aquella nit era la Terça do Vinil a la Bodega do Veio, tota una institució del poble: es tractava d’anar a la bodega, demanar una cervesa de les grans (aquí totes són de 600 ml) i quedar-se a fora al carrer mentre un dj punxava música popular brasilera, o MPB pels amics. Dins la bodega només hi cabien cinc persones, de manera que tothom estava al carrer bevent i xerrant, inclús hi havia un malabarista apagant foc amb la boca i anant de banda a banda del carrer penjat d’una cordeta a tres metres d’alçada. Al senyor li vam caure bé i ens va venir a explicar tota la seva història mentre ens ensenyava retalls de diaris i revistes on li feien reportatges… quin personatge!

L’endemà amb una mica de ressaca vam anar a buscar un bus que amb 18 hores de viatge ens portaria fins a Salvador de Bahía, el nostre pròxim destí!

Durant el viatge (que amb una mica de mal de panxa podem dir que el cuento se’ns va acabant) hem tingut desenes d’estrelletes, d’aquells moments i d’aquells llocs que t’omplen l’ànima. Fernando de Noronha ha estat una d’elles.

Fernando de Noronha és un paradís en forma d’arxipèlag format per 21 illes i illetes de les quals només una està habitada. Aquest conjunt d’illes, situat a l’oceà Atlàntic, està declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO i no n’hi ha per menys: és el principal racó del món on hi van a menjar i a descansar els golfinhos rotadores, uns dofins que es caracteritzen per fer el ximplet quan salten a l’aire donant tombs qual pollastre a l’ast; és una gran peixera de tartarugues (tortugues), peixos tropicals, rajades, taurons,… és una reserva natural limitada a la visita de 200 persones per dia, les uniques places d’avió disponibles, sortint des de Natal o Recife. Els afortunats i les afortunades que poden viatjar a Fernando de Noronha han de pagar també una ecotaxa d’uns 36 Reáis diaris (14 Euros) que serveixen per preservar el parc natural, fet que augmenta el cost del viatge a l’illa, per si fos poc.

Vam passar els dies recorrent totes les platges i raconets de l’illa, Noronha és d’aquells llocs que sents que només hi estaràs una vegada a la vida i que, per tant, s’han d’aprofitar!! Segons sembla, una revista brasilera va catalogar les millors platges del país i de les cinc millors, tres estan a Fernando de Noronha; no sabem quina és la credibilitat d’aquesta revista ni sabem si això és cert o no però el que podem assegurar és que hem vist platges de somni! D’aquelles que quan les veus en foto penses que no és possible, que és gràcies al photoshop! Platges llarguíiiiiisimes d’arena fina, davant d’un penyassegat i amb l’aigua cristal.lina, cales petites plenes de roques volcàniques que contrasten amb el verd-blau de l’aigua, extensions enoooooooormes d’arena mirant a l’oceà atlàntic… i tot això per nosaltres sols! Com que l’entrada a l’illa és limitada pots estar tu sol en una platja paradisíaca, d’una illa paradisíaca, en un moment paradisíac!

A Fernando de Noronha nosaltres li posem un 10; i no només per això, no, això només és el principi! Resulta que en aquesta illeta de no res, si et poses les ulleres per bussejar i camines cinc passes endins de l’aigua del mar a la mateixa platja del port pots veure desenes i desenes de tartarugues menjant, descansant, nadant… les pots acompanyar fins que te’n cansis, elles no fan cap paper, així que mentres les observes a dos pams de distància les tortugues fan mossegades a les algues, naden una estona, tornen a menjar i quan els hi sembla bé comencen a pujar a pujar a pujar cap a la superfície i ahhhhhh treuen el caparró i respiren! És increible! Si estàs assegur a la platja vas veient que a l’aigua surten tot de caps a respirar, IMPAGABLE. I no només això sinó que mentre estàs mirant les tartarugues se’t creuen rajades de color negre amb topos blancs, peixos de colors, peixos d’aquells que es confonen amb la vegetació… és com estar enmig d’una selva subaquàtica, és INCREIBLE.

Després d’haver conegut els raconets terrestres de l’illa vam decidir explorar els marítims, almenys una miqueta, ja que diuen que Fernando de Noronha és un dels millors llocs del món per fer busseig amb tanc (diving) degut a què la visibilitat sota l’aigua pot ser de més de 40 metres, i això és molt! Vol dir que si hi ha un peixet a 40 metres d’allí on estàs tu, el veus.

Vam bussejar dos dies, i cada dia incloïa dues baixades. El primer dia vam anar a la zona dels Dos Irmaos, que és el  nom que reben dues roques enormes situades al costat d’una de les platges més boniques de Noronha. Durant el camí d’anada, com qui no vol la cosa, van començar a aparèixer desenes i desenes de dofins al costat del vaixell, se’ns apropaven i saltaven i feien tirabuixons a l’aire i es posaven a la proa marcant-nos la ruta a seguir… va ser increible, n’hi havia per tot arreu i eren molt juganers!!! Es veu que és bastant habitual veure els dofins allí, a la Bahia dos Golfinhos, ja que és una de les principals zones del món on aquesta espècie de dofins passen l’estona menjant i descansant. Vam deixar els dofins enrera i vam seguir cap al nostre primer punt de busseig, on vam poder veure una rajada enorme i vam entrar en una cova. El segon punt de busseig del dia era ben aprop de la Bahía dos Golfinhos, on semblava que l’illa no es cansava de fer-nos regals ja que per sort nostra (molta molta sort!!) quan ja estàvem flotant a l’aigua apunt de enfonsar-nos els dofins van tornar a aprèixer! Van començar a saltar i donar tombs al nostre voltant mentre ens enfonsàvem, semblaven molt xafarders i ens seguien, vam bussejar una bona estona mirant-los anar amunt i avall, eren molts i estaven per tot arreu, i de fet de tantes voltes que ens van donar, el divemaster (o monitor de busseig) es va desorientar i va perdre la ruta a seguir. Un cop els dofins van marxar, vam haver de pujar a la superfície, agafar una corda del vaixell i ser remolcats al punt correcte per fer la immersió prevista. No importava ja que el millor que podíem veure ja estava vist… bussejar amb dofins és INSUPERABLE!!!

El segon dia de busseig vam anar a les illes deshabitades, des del fons marí vam veure moltes tortugues i peixos, ens vam endinsar en una corrent (que et transporta com una cinta elèctrica d’aeroport però dins el mar), vam observar alguns barracudes i ens vam fer amics dels nostres companys de busseig, que una mica més tard serien companys de cerveses.

Està clar que seríem uns noronhencs de primera! Però no tot pot ser tant bonic ja que per viure a l’illa només tens tres possibilitats: haver nascut allí, casar-te amb un noronhenc o noronhenca o, per últim, tenir un contracte de treball acordat abans d’arribar a l’illa i si el contracte s’acaba, l’endemà mateix has d’agafar un avió de sortida. Com que nosaltres no complíem cap dels tres requisits (no vam rebre cap proposta matrimonial, tot i que la vam buscar jeje), vam haver d’agafar les maletes, despedir-nos de les tortugues i tornar cap al continent.

A Noronha t’hi podries passar 15 dies i no te l’acabaries, el temps passa volant!! Només amb una màscara i un tub et tornes un Cousteau en potència, veuràs tantes tortugues com voldràs, amb una mica de sort podràs sentir com parlen els dofins a sota de l’aigua, et podràs xurrascar a unes de les millors platges de Brasil i a la nit t’acompanyaran els noronhencs per fer unes cerveses i unes rialles, ja havíem dit que això era el paradís?

La Rosa i la Sara se’n van tornar cap a Lleida una mica més morenetes del que havien vingut i nosaltres ens vam tornar a quedar els dos sols… per sort, encara no ens hem avorrit l’un de l’altre! Vam passar el dia a Sao Luis que estava estranyament buit i al vespre vam agafar un bus cap a Fortaleza (capital de l’estat de Ceará). Se’ns presentava un trajecte d’unes 17 hores que va acabar sent de 23h degut a un petit problema al motor de l’autocar: a la una del matí estàvem al mig del no-res, a les fosques, amb els mosquits ben actius i els brasilers ben xerraires esperant que passés algun altre bus que ens pogués rescatar ja que allí els telèfons mòvils no tenien cobertura i no podíem avisar a la central de busos perquè ens n’enviessin un altre. Al cap d’una horeta i com per art de màgia, va parar un bus en el que hi vam caber tots els passatgers, visca!! Vam arribar a Teresina i allí vam agafar un altre bus que, definitivament ens va portar fins a Fortaleza. I com que no n’havíem tingut prou, quan feia 20 minuts que havíem arribat a Fortaleza vam agafar un altre bus de tres horetes més fins a Canoa Quebrada, un poble costaner molt famós pels penyasegats vermells de les seves platges.

I després d’aquest trajecte-infern, no ens mereixíem un premi?? Com que nosaltres vam creure que sí el vam materialitzar en un sopar a cal Manel Costabrava, un català afincat a Canoa Quebrada que feia un ofertón en paelles de peix! Després de set mesos aquella paella va ser un regal diví mmmmmmmmmmmmmm nyam nyam nyam…

Canoa Quebrada té dos atractius per oferir: sol i festa. La primera la vam aprofitar tant com les marees altes ens van deixar (les platges que hem visitat fins ara a Brasil tenen uns canvis enormes entre les marees altes i les baixes, tan aviat tens una platja enorme com al cap d’unes hores desapareix completament), i la festa la vam deixar per una altra ocasió ja que en aquesta època a Canoa Quebrada no hi havia massa gent i els únics que sortien a beure i a ballar eren desastres del poble… Vam passar cinc dies a la pousada del Carlinhos Capoeira, segons ens van dir és l’única pousada de propietat brasilera. No ens pregunteu per què, però la gent aquí agafa el cognom d’alguna particularitat seva, per exemple el Carlinhos és un gran ballador de capoeira, i el Manel té un restaurant anomenat Costa Brava…

Després d’aquests dies de relax a les platges vam anar fins a Natal, capital de l’estat de Rio Grande do Norte; com que la ciutat en sí no té massa atractius vam anar cap a Ponta Negra, la platja més famosa de la ciutat. La veritat és que vam fer cap a un Salou brasiler sense massa gràcia i amb molts domingueros i domingueres i, de fet, potser haguéssim passat de llarg Natal si no fos perquè allí hi ha l’oficina de l’agència amb la qual hem contractat un “paquet” per anar a Fernando de Noronha, paradís dels paradisos! (ho deixem pel pròxim post).

Els tres dies a Natal van passar ràpid entre fer algunes compres, platja i gelats; per cert, la platja de Natal està totalment colonitzada pels xiringuitos: si hi ha un lloc lliure a la platja i tu hi vols posar la tovallola, rápidament ve el típic paio de xiringuito de platja (amb la gorra i la rinyonera) i t’hi planta una sombrilla i dos tumbones i ale, a pagar! Només són 10 reais (4 euros) per dia però no pots escapar-ne! Valgui a dir també que a Natal és on hem trobat les aigües de coco i les caipirinhes més barates (a 50 cèntims de Reai i a 2 Reais, respectivament).

A Ponta Negra també hi havia una gran quantitat de venedors ambulats, potser te’n passen per davant 10 per minut, constantment, oferint de tot, des d’hamaques a barrets, ulleres de sol, cerveses, caipirinhes, tatuatges, pinxos de pollastre, tapioques, fruita, inclús alguns porten el seu propi fogonet i et couen allí mateix unes gambes a la planxa!! És molt bo perquè els dels xiringuitos també ofereixen menjar apart dels de les tumbones, però permeten que qualsevol altre venedor ambulant et vengui el seu menjar o beure… i és que aquí hi ha possibilitat de negoci per tothom!

Un altre estil de venedor de platja molt curiós és el que passa amb un carro on hi porta acoplats dos altaveus, un radiocasset de cotxe, una bateria i centenars de cd’s i, com no, fa sonar la música a tope de volum. Nosaltres en principi pensàvem que venia cd’s, però del que es tracta és de llogar-lo per fer-li posar la música que a tu t’agrada i plantar-lo al teu costat mentres tu, els teus amics, i tota la gent que hi ha a 50 metres a la rodona escolten la música que has escollit!! És com una disco mòbil playera!!

Brasil continua sent el país de les sorpreses, dels sucs de fruites, dels esmorzars infinits, dels fios dentals i dels musculitos a les platges, i de les cerveses més fresques del món servides a tota hora!

Pròxima estació: Fernando de Noronha!

Després de les abraçades, de les quatre llàgrimes i de posar-nos al dia, vam començar els nou dies de viatge que teníem amb el recent inaugurat equip de ruta: la Rosa, la Sara, la Laura i el Ramon, el quarteto lleidatà ja estàvem a punt per xurrascar-nos al sol del nord-est brasiler.

Vam passar un dia a Sao Luis, perquè la meitat de l’equip es pogués aclimatar, i l’endemà a primera hora vam començar la rutilla direcció Barreirinhas, un petit poblet a les portes dels Lençóis Maranhenses. Lençóis Maranhenses significa alguna cosa com els llençols de Maranhau i tenen aquest nom perquè són una extensió de 70km de longitud de dunes d’arena blanca a les quals, durant l’època de pluges, s’hi formen centenars de llacunes (les més grans hi són tot l’any) formant un paissatge exepcional de desert inundat, semblant a uns llençols,  MOLT BONIC! Per arribar-hi vam haver d’anar amb una espècie de camionet 4×4 tunejat preparat per embotir-hi uns quants turistes innocents que no sabien el que els hi esperava… tres quarts d’hora de sutracs, anades i vingudes, cops cap aquí i cops cap allà pel mig dels boscos de les dunes, va ser molt divertit! I quan vam arribar als Lençóis… txatxaaaaaaaaan! ESPECTACULAR! El color blau-verd de les llacunes contrasta amb l’arena fina i blanca que cobreix tot l’horitzó, i més dunes, i més llacunes, interminable! Fins on arribava la nostra vista vèiem dunes i dunes de color blanc, no tenien fi. Ens vam arrebossar a l’arena i ens vam remullar a les llacunes fins que va arribar la posta de sol enmig de les dunes, moooolt especial… El dia següent vam fer una excursió pel riu Preguiças per veure els petits Lençóis, vam visitar petites comunitats pesqueres que viuen quasi aïllades a les dunes, un far des d’on es veia tota la costa i Caburé, un poble format per quatre cabanetes situades entre el riu i el mar, en una franja d’arena d’uns 50 metres d’amplada, on vam descobrir que hi ha peixos que caminen per damunt de l’aigua!!

No es queixaran la família amb aquesta bona rebuda, ehhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!?? jeje!

Després dels Lençois el nivell era molt alt, però el vam intentar mantenir els següents dies visitant Parnaíba (a l’estat de Piuaí) on hi ha el Delta de Parnaíba o Delta de les Amèriques. L’accés a Parnaíba des de Barreirinhas era complicat, o bé tornàvem endarrera cap a Sao Luis o bé parlàvem amb un senyor del poble que tenia un 4×4 perquè ens portés durant unes tres hores cap als pobles de Paulino Neves i Tutoia on només hi podíem arribar a través de camins de dunes, o sigui que vam repetir els sutracs i batzegades d’uns dies abans, això sí, aquesta vegada amb aire condicionat i escoltant música forró! (pels interessats/des el grup de moda és “Forró do Muído” i la seva ex-solista Taty Girl).

El Delta de les Amèriques s’obre en cinc braços envoltant més de 70 illes fluvials. Vam fer-hi una excursió amb un barquet no gaire més gran que el del Chanquete i que, potser no era el més adequat per visitar la desembocadura a l’oceà ja que vam acabar molls com a polls per culpa de les onades que hi havia, sobretot al final ja ben aprop del mar! Abans, amb una canoa més petiteta vam passar per uns afluents petits del riu que estan envoltats de manglars i, en silenci, buscàvem les famílies de macacos que hi viuen; ens va costar però finalment els vam trobar i pel que es veu, o els de Lleida no els hi caiem massa bé o allí també els hi ha arribat la crisi i estaven de mal humor perquè no paraven de tirar-nos coses perquè marxéssim! Havent sobreviscut a l’atac vam anar a una de les illes fluvials del delta on hi havia una de les platges més impressionants que hem vist mai, era llarguíssima, no s’acabava mai, amb arena blanca molt fina, i sense ni una construcció ni un arbre, ja que també hi feia bastant de vent. Vam dinar a la platja, ens havíem portat uns entrepans que van resultar ser molt cruixents no pel contingut sinó per l’arena que s’hi anava posant a mesura que te’l menjaves… i es que no es pot tenir tot en aquesta vida!!

L’endemà vam fer una mica més de ruta ja que la família demanava més marxa!! (oi que sí, noies?? jejeje) Vam agafar un bus de poc més d’una horeta fins a Camocim, on ens esperava en Joao Baleia, que tant bon punt ens va veure va agafar les maletes i les va carregar ràpidament al capot del seu buggy! (el buggy és com una mena de quad però més gran) Se’ns presentava una ruta memorable, amb destí Jericoacoara: van ser 7 set hores de buggy per la platja, pujant dunes, travessant rius en barquetes a tracció humana, parant a banyar-nos en llacunes on hi havia hamaques penjades dins l’aigua, dinant un llobarro recent pescat també en taules amb l’aigua fins als genolls, i més ruta per la platja, i ara parem a veure uns cavallets de mar amb una altra barqueta, i ara a empènyer el buggy que s’ha quedat encallat, i ara a fer una foto panoràmica des de dalt d’una duna… ESPECTACULAR!! Fins que finalment vam arribar a Jericoacoara, segons diuen, una de les millors platges de Brasil… el petit poble de Jericoacoara, o Jeri pels amics, no té carrers asfaltats ni massa habitants estressats, això sí, té infinites botiguetes de platja, hippies també de platja i desenes de paradetes ambulants que mai et deixaran sense una caipirinha. Des de Jeri vam fer una altra excursió amb el buggy per anar a veure unes llacunes pròximes al poble i la pedra furada, una gran roca amb un forat al mig des del qual es veu el mar; i per la tarda vam esperar la posta de sol de relax, ruqueries i rialles a la platja per fer el gairebé-comiat de les vacances amb la família.

Després d’una parada tècnica a Panaíba vam tornar a arribar a Sao Luis, des d’on la Rosa i la Sara teniem el vol de tornada a casa. L’última nit la vam passar entre brasilers i brasileres, música en directe i moltes rialles recordant els dies que havíem viscut; han estat uns dies genials en els que hem estat molt ben acompanyats, després de tants mesos viatjant sols hem estat molt contents amb la família i si qualsevol de vosaltres està interessat en venir, us tractarem igual de bé!!