Fem la Rota das Emoções amb la família!!

Després de les abraçades, de les quatre llàgrimes i de posar-nos al dia, vam començar els nou dies de viatge que teníem amb el recent inaugurat equip de ruta: la Rosa, la Sara, la Laura i el Ramon, el quarteto lleidatà ja estàvem a punt per xurrascar-nos al sol del nord-est brasiler.

Vam passar un dia a Sao Luis, perquè la meitat de l’equip es pogués aclimatar, i l’endemà a primera hora vam començar la rutilla direcció Barreirinhas, un petit poblet a les portes dels Lençóis Maranhenses. Lençóis Maranhenses significa alguna cosa com els llençols de Maranhau i tenen aquest nom perquè són una extensió de 70km de longitud de dunes d’arena blanca a les quals, durant l’època de pluges, s’hi formen centenars de llacunes (les més grans hi són tot l’any) formant un paissatge exepcional de desert inundat, semblant a uns llençols,  MOLT BONIC! Per arribar-hi vam haver d’anar amb una espècie de camionet 4×4 tunejat preparat per embotir-hi uns quants turistes innocents que no sabien el que els hi esperava… tres quarts d’hora de sutracs, anades i vingudes, cops cap aquí i cops cap allà pel mig dels boscos de les dunes, va ser molt divertit! I quan vam arribar als Lençóis… txatxaaaaaaaaan! ESPECTACULAR! El color blau-verd de les llacunes contrasta amb l’arena fina i blanca que cobreix tot l’horitzó, i més dunes, i més llacunes, interminable! Fins on arribava la nostra vista vèiem dunes i dunes de color blanc, no tenien fi. Ens vam arrebossar a l’arena i ens vam remullar a les llacunes fins que va arribar la posta de sol enmig de les dunes, moooolt especial… El dia següent vam fer una excursió pel riu Preguiças per veure els petits Lençóis, vam visitar petites comunitats pesqueres que viuen quasi aïllades a les dunes, un far des d’on es veia tota la costa i Caburé, un poble format per quatre cabanetes situades entre el riu i el mar, en una franja d’arena d’uns 50 metres d’amplada, on vam descobrir que hi ha peixos que caminen per damunt de l’aigua!!

No es queixaran la família amb aquesta bona rebuda, ehhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!!?? jeje!

Després dels Lençois el nivell era molt alt, però el vam intentar mantenir els següents dies visitant Parnaíba (a l’estat de Piuaí) on hi ha el Delta de Parnaíba o Delta de les Amèriques. L’accés a Parnaíba des de Barreirinhas era complicat, o bé tornàvem endarrera cap a Sao Luis o bé parlàvem amb un senyor del poble que tenia un 4×4 perquè ens portés durant unes tres hores cap als pobles de Paulino Neves i Tutoia on només hi podíem arribar a través de camins de dunes, o sigui que vam repetir els sutracs i batzegades d’uns dies abans, això sí, aquesta vegada amb aire condicionat i escoltant música forró! (pels interessats/des el grup de moda és “Forró do Muído” i la seva ex-solista Taty Girl).

El Delta de les Amèriques s’obre en cinc braços envoltant més de 70 illes fluvials. Vam fer-hi una excursió amb un barquet no gaire més gran que el del Chanquete i que, potser no era el més adequat per visitar la desembocadura a l’oceà ja que vam acabar molls com a polls per culpa de les onades que hi havia, sobretot al final ja ben aprop del mar! Abans, amb una canoa més petiteta vam passar per uns afluents petits del riu que estan envoltats de manglars i, en silenci, buscàvem les famílies de macacos que hi viuen; ens va costar però finalment els vam trobar i pel que es veu, o els de Lleida no els hi caiem massa bé o allí també els hi ha arribat la crisi i estaven de mal humor perquè no paraven de tirar-nos coses perquè marxéssim! Havent sobreviscut a l’atac vam anar a una de les illes fluvials del delta on hi havia una de les platges més impressionants que hem vist mai, era llarguíssima, no s’acabava mai, amb arena blanca molt fina, i sense ni una construcció ni un arbre, ja que també hi feia bastant de vent. Vam dinar a la platja, ens havíem portat uns entrepans que van resultar ser molt cruixents no pel contingut sinó per l’arena que s’hi anava posant a mesura que te’l menjaves… i es que no es pot tenir tot en aquesta vida!!

L’endemà vam fer una mica més de ruta ja que la família demanava més marxa!! (oi que sí, noies?? jejeje) Vam agafar un bus de poc més d’una horeta fins a Camocim, on ens esperava en Joao Baleia, que tant bon punt ens va veure va agafar les maletes i les va carregar ràpidament al capot del seu buggy! (el buggy és com una mena de quad però més gran) Se’ns presentava una ruta memorable, amb destí Jericoacoara: van ser 7 set hores de buggy per la platja, pujant dunes, travessant rius en barquetes a tracció humana, parant a banyar-nos en llacunes on hi havia hamaques penjades dins l’aigua, dinant un llobarro recent pescat també en taules amb l’aigua fins als genolls, i més ruta per la platja, i ara parem a veure uns cavallets de mar amb una altra barqueta, i ara a empènyer el buggy que s’ha quedat encallat, i ara a fer una foto panoràmica des de dalt d’una duna… ESPECTACULAR!! Fins que finalment vam arribar a Jericoacoara, segons diuen, una de les millors platges de Brasil… el petit poble de Jericoacoara, o Jeri pels amics, no té carrers asfaltats ni massa habitants estressats, això sí, té infinites botiguetes de platja, hippies també de platja i desenes de paradetes ambulants que mai et deixaran sense una caipirinha. Des de Jeri vam fer una altra excursió amb el buggy per anar a veure unes llacunes pròximes al poble i la pedra furada, una gran roca amb un forat al mig des del qual es veu el mar; i per la tarda vam esperar la posta de sol de relax, ruqueries i rialles a la platja per fer el gairebé-comiat de les vacances amb la família.

Després d’una parada tècnica a Panaíba vam tornar a arribar a Sao Luis, des d’on la Rosa i la Sara teniem el vol de tornada a casa. L’última nit la vam passar entre brasilers i brasileres, música en directe i moltes rialles recordant els dies que havíem viscut; han estat uns dies genials en els que hem estat molt ben acompanyats, després de tants mesos viatjant sols hem estat molt contents amb la família i si qualsevol de vosaltres està interessat en venir, us tractarem igual de bé!!