Pipa i Olinda, platges i història

Després de Fernando de Noronha vam decidir no fer més platja durant uns dies, estàvem segurs que el que havíem vist era insuperable! Però a Brasil si la teva ruta segueix la costa és impossible no anar a la platja així que ens vam quedar uns dies a Pipa, al sud de Natal, un poble de platja molt turístic però amb gràcia. Pipa està ple de botigues de disseny, restaurants moderns i bars de nit, tot i així com a qualsevol poble de platja no hi falten els artesans venent pulseretes i els carrets dels venedors d’aigua de coco, sinó no seria Brasil!

A Pipa hi vam passar tres dies sense fer res més que anar de la platja a l’hostal, de l’habitació a la piscina de l’hostal i d’allí una altra vegada a la platja. I és que si alguna cosa tenen els destins de platja (els continentals, és clar!) és que et permeten sanejar rápidament l’economia ja que només gastes crema solar!

S’ha de vigilar molt amb les marees, Pipa té platges on només hi pots anar caminant quan la marea està baixa ja que estan envoltades de penyasegats i corres el risc de quedar-te atrapat entre el mar i les roques sense poder sortir-ne, de manera que el primer que et donen quan fas el check in a l’hostal és  un calendari amb els horaris diaris de les marees. Per altra banda, la part bona d’aquestes variacions és que quan la marea està baixa es creen moltes piscines naturals on banyar-te mentre t’escapes de les xarxes dels pescadors sense barca, i les allargades platges es converteixen en improvitzats camps de futbol i bars on es serveixen unes bones caipirinyes.

Amb unes 6 hores d’autocar de Pipa vam arribar a Olinda, un municipi enganxat a Recife, capital de l’estat de Pernambuco. Olinda és una ciutat preciosa, el segon municipi brasiler declarat Patrimoni Històric i Cultural de la Humanitat (UNESCO) gràcies a la conservació de la seva arquitectura colonial. Sembla que aquesta ciutat déu el seu nom a una llegenda que assegura que l’aristòcrata portugués Duarte Coelho va exclamar “OOH!! Linda situação para se construir uma vila!”… coses de la història.

Olinda està pleníssima de tallers d’artesans (ateliers), d’associacions d’art, de dansa, de música, de folcklore popular, potser per això, i per tota la seva història, va ser la primera ciutat brasilera en ser considerada ciutat cultural del país. La veritat és que Olinda té un ambient festiu permanent, i no només de dia sinó també de nit! La gent s’arreplega als carrers davant dels bars a fer unes cerveses mentre xerren i escolten música, sembla un poble! Va coincidir que aquella nit era la Terça do Vinil a la Bodega do Veio, tota una institució del poble: es tractava d’anar a la bodega, demanar una cervesa de les grans (aquí totes són de 600 ml) i quedar-se a fora al carrer mentre un dj punxava música popular brasilera, o MPB pels amics. Dins la bodega només hi cabien cinc persones, de manera que tothom estava al carrer bevent i xerrant, inclús hi havia un malabarista apagant foc amb la boca i anant de banda a banda del carrer penjat d’una cordeta a tres metres d’alçada. Al senyor li vam caure bé i ens va venir a explicar tota la seva història mentre ens ensenyava retalls de diaris i revistes on li feien reportatges… quin personatge!

L’endemà amb una mica de ressaca vam anar a buscar un bus que amb 18 hores de viatge ens portaria fins a Salvador de Bahía, el nostre pròxim destí!