Salvador de Bahía o l’Àfrica brasilera

Vam arribar a Salvador de Bahía sabent que era una ciutat que, tot i els seus tres milions d’habitants, tot i els seus rascacels, tot i els milers i milers de cotxes rodant, Salvador era una ciutat especial, plena d’història.

Fundada el 1.549 com São Salvador da Baía de Todos os Santos i actualment coneguda amb el nom de Bahía, va ser la primera capital de Brasil quan els portuguesos hi van construir el Forte de Sao Antonio, el fort més antic de tot el continent americà. Un any després, el 1.550, van començar a arribar els esclaus africans, porcedents de Nigèria, Angola, Senegal, Congo, Benin, Etiòpia i Mozambic i al 1.588 es va crear el primer mercat d’esclaus del Nou Món, destinats principalment a treballar a les plantacions de canya de sucre. Amb el treball esclau Salvador va prosperar, i molt, però els beneficis no es quedaven a Brasil, sinó que tornaven a Portugal, i des d’allí a la seva principal benefactora, Anglaterra, la primera potència en comercialització d’esclaus.

El tràfic negrer funcionava de manera triangular: primer, els vaixells sortien des d’Europa (principalment des dels ports anglesos i holandesos) carregats de manufactures com ara teles, porcelanes, armes, eines, amb destí Àfrica, on ho intercanviaven per esclaus capturats per les potències indígenes. Els esclaus eren traslladats amb vaixell fins el continent americà en unes condícions duríssimes, un 40% morien durant el trajecte, i els que arribaven al Nou Món eren venuts a canvi dels productes de les plantacions americanes que anirien cap a Europa. Es parla que van sortir d’Àfrica uns 30 milions d’esclaus, dels quals 10 milions van sobreviure a la travessia marítima i d’aquests uns 5 milions van ser destinats a Brasil.

I això es nota, i molt, en la societat bahiana: Salvador és el centre de la cultura afro-brasilera, és la ciutat amb el major número de descencents d’africans del món, sense tenir en compte Àfrica. I no només és un fet que tingui a veure amb el color de la pell sinó també amb la cuina, la religió, les costums, els vestits, les danses… a Bahía pots assistir a rituals religiosos de candomblé, herència dels esclaus angolesos; pots intentar entrar en una luta de capoeira, dansa que practicaven els esclaus i que té el seu origen en moviements de lluita cos a cos; el plat més típic de la regió és la moqueca a base de peix, llet de coco i oli dendé…

Va coincidir que estàvem a Salvador el 20 de novembre, dia de la consciència negra en memòria a l’aniversari de la mort de Zumbi dos Palmares, un esclau africà líder de les revolucions esclaves dels quilombos contra els portuguesos. Al barri del Pelourinho, el centre històric de la ciutat, els carrers estaven plens de gent, de batucades, de músics i dansaires que feien gairebé un carnaval. I no només era un dia festiu sinó també de reivindicacions i manifestacions per reclamar la igualtat de drets entre una societat encara molt segmentada i en la qual la població negra és la més oblidada, potser per això el president Lula estava a la ciutat amb la intenció de signar un decret, a mode de reconeixement, per declarar el 20 de novembre dia festiu nacional.

I com que no tot pot ser història i reivindicacions al vespre vam quedar amb el Jun i la Tomoko, una parella de japonesos que havíem conegut a Bolívia, i vam anar a veure si ens en sortíem amb la samba que, per cert, ara que surt el tema, podem afirmar que no queda cap tipus de dubte en què a l’hora de moure l’esquelet nosaltres no som brasilers, fem el que podem però segurament amb més pena que glòria (el que ens consola és que els japonesos encara ho tenien pitjor!). Als carrers no hi cabia ningú més: centenars de paradetes de cerveses i caipirinhes, centenars de compradors i compradores de cerveses i caipirinhes, escenaris amb bandes de reggae, de MPB (Música Popular Brasilera), batucades fent-se lloc entre la multitud, venedors ambulats, senyores vestides de bahianes, carteristes, i molta molta festa. Primer de tot ens vam recòrrer el centre històric ballant, saltant, brincant, cridant darrera d’una batucada molt divertida i després vam anar a veure quin ambient hi havia a la plaça del centre i déu ni dó, no s’hi cabia! Allí vam continuar la festa fins que els intents defallits dels carteristes ja eren massa insistents i fins que l’ambient, gràcies a la cervesa i a la caipirinha, ja començava a ser una mica dubtós, almenys per nosaltres, els únics blancs ( i a més a més turistes) de la festa!

Salvador és una ciutat especial, només caminant pels seus carrers empedrats del Pelourinho et pots fer una idea de la història d’aquest país que, en moltes ocasions, et permet endinsar-te en festes i tradicions ben llunyanes, més properes a Àfrica que a Amèrica (hi tindrà alguna cosa a veure el fet que la punta més oriental de Brasil és més propera a Senegal que a la punta més meridional del mateix Brasil??)