saudade de Brasil

Com diu la gent d’aquest país, la desgràcia de Brasil va ser que fos conquerit pels portuguesos; segurament tenen tota la raó, però si la història els hagués deparat un altre destí potser Brasil ara no seria el que és amb la seva saudade, amb el seu paõ de queijo, el desordre als carrers, la feijoã, els barquets de vela, la moqueca de camarão i el sambejar per qualsevol excusa.

Segons les dades oficials Brasil té més de 191.000 milions d’habitant i segons les llengües extra-oficials ja sobrepassa els 250.000 milions, fet que no costaria de creure perquè si alguna cosa els agrada en aquest país és fer fills, molt i molt apassionadament. La immensitat i diversitat territorial brasilera fa que els habitants de l’Amazònia no tinguin res a veure amb els seus compatriotes paulistes, els del nord-est amb els gaúchos, els bahians amb els carioques, cada racó del país és un petit país en si mateix convertint-lo una mica en una república anàrquica (i bananera), això sí, tenen com a mínim tres símbols nacionals amb els quals tots combreguen: la cerveja bem gelada, els amoríos fervorosos i el futebol. Perquè una altra cosa potser no però de cervesa fredíssima (sempre de 600ml), de futbol i de pit, cuixa i calentors tant com en vulguis! I això no fa distincions de classes. En moltes altres coses sí que existeix la cruel divisió entre les rics (que representen la minoria dels habitants del país) i els pobres o molt pobres. Als rics no els agrada gens mirar els carrers i veure la realitat del seu país així que el que fan és viure entre les seves cases de luxe d’Ipanema, el gimnàs i els shoppings. Hi ha un sector de la població que seria “benestant” representats moltes vegades per les famílies que poden pagar la universitat dels fills i que es permeten unes vacances a l’any. I la resta, com diu la cançó “trabalha igual burro e não ganha dinheiro. Salário é pouco, não dá pra nada” així que en moltes ocasions aquest és un país ple d’artistes quotidians fent malabarismes amb els comptes casolans. Tot i així, i com molt bé diu la mateixa cançó, aquest és un poble que pateix rient i quan arriba el cap de setmana s’acaben els mals de cap per aquells que els tinguin i tothom a sambejar: que chega o fim do mês acabou o dinheiro, chegou fim de semana a minha alegria é sambar!!!! Sambar!!! (cançó “Trabalhador brasileiro” de Seu Jorge).

I aquest fet cultural fa que Brasil sigui l’únic país pel que hem passat en el qual no hem visc cap manifestació, cap exigència política, cap reivindicació social. I no serà perquè no en tinguin motius! Però sembla que el país sencer s’hagi acostumat a la gran corrupció política, a l’especulació de terres, als interessos amagats que sobrevolen les zones naturals de gran valor mediambiental, a la falta de serveis públics, al mal sistema educatiu… aquí sembla que sigui molt més important un partit de la seva selecció que no pas tot el demés. Serà aquest el secret de la seva felicitat?

Doncs no ho sabem, però el que sí podem dir és que el caràcter brasiler és de gaudir més de la vida que no pas patir-la, tenen una gràcia especial en amenitzar-la sempre que poden i qualsevol oportunitat es converteix en una festa. I això és quasi un miracle tenint en compte l’alt cost de la vida del país ja que és el més car, i amb diferència, que ens hem trobat al llarg del viatge.

Brasil és un país infinit que poc a poc s’està convertint en la nord-Amèrica (o l’Europa) de sud-Amèrica, tot i així, i això és indiscutible, mai arribarem a moure les caderes com ho fan ells, mai tindrem la capacitat sense límit de beure cervesa i de moment encara no sabem riure’ns de la vida com ho fan aquí. Això, com tantes altres coses, encara ho hem d’aprendre d’aquest pobre continent.