Enviat per: donemuntomb | 2 febrer 2010

Ara sí, tanquem la paradeta

Potser hem tardat tants dies en fer aquest últim post perquè és molt difícil escriure sobre el viatge des de fora quan encara t’hi sents dins…

Per fer-ne un resum han estat vuit mesos, set països, frijoles, sol i un carpe diem absolut. Durant tot aquest temps hem tingut la sensació de tenir un munt de papers en blanc que només nosaltres sabíem com omplir, ens hem sentit lliures des del dia que vam tancar les motxilles, ens hem fet a mida cada un dels 237 dies de ruta, hem gaudit d’aquest carpe diem escrit en MAJÚSCULES! I ha estat impagable.

Abans de començar el viatge vam tenir mil dubtes i converses d’aquelles que no arriben a cap conclusió: que farem si deixem les feines, el pis, els diners, les responsabilitats… tots aquests lligams que et fan tenir por de posar tot el que necessites en una maleta i marxar. A dia d’avui la única cosa que podem dir és que res és comparable a tenir tant temps per inventar-lo a la teva manera, que tots aquells i aquelles que estigueu pensant en fer una cosa similar no dubteu en comprar els bitllets i marxar!

Vam començar per Mèxic, un país que ens ha enamorat i al qual haurem de tornar mil vegades per la seva gent, el seu caliu, les seves revoltes, els seus tacos, i per poder-lo conèixer de nord a sud, i és que Mèxic és molt gran! A través del riu Usumacinta vam passar a Guatemala, un país en el qual no vam acabar d’encaixar però que, indiscutiblement, és impressionant, tant pel paisatge com per la seva gent majoritariament indígena. Després de 15 hores de bus i d’haver travessat els verds paisatges d’El Salvador i Hoduras (teníem previst visitar Honduras però el cop d’estat del Micheletti ens va fer enrera) vam arribar a Nicaragua nicaragüita, un país empobrit però no pas d’esperit, el seu gran patrimoni és la seva gent que amenitzen l’etern gallo pinto amb hores de bona conversa. Vam fer una curta visita a Costa Rica de naturalesa impressionant, i a Panamà, on vam passar un dels millors moments del viatge amb els kunas. I havent arribar a la meitat del viatge vam fer el salt cap al sud, a Bolívia, un país impressionant amb totes les variants microclimàtiques, biodiverses i multiètniques al qual també tornarem! I després de fer un salt de dos dies a Chile i una escapada d’una setmana al Machu-Picchu, vam acabar a Brasil, un país enorme, ple de música, ball, cervesa i platja, molta platja!

I com hem recorregut tants quilòmetres en tant temps? Doncs aquí n’hi ha alguns exemples: bus, barca, panga, canoa, llanxa, cotxe, taxi colectivo, buseta, colectivo, chicken bus, avioneta, bicicleta, avió, buggy, combi, cavall, camioneta 4×4, jeep, pick-up, carri-cotxe de golf, redila, vaixell, moto-taxi, metro… han estat hores i hores de transport, asseguts, plantats, saltant, apretats, amb calor, fred, olors “estranyes”, averies a les tres de la matinada, converses amb els companys i companyes de viatge, estafes dels cobradors, “corre corre que perdem el bus”, persecucions per recuperar la motxilla que ha marxat amb un altre colectivo… segurament la gran part del viatge l’hem passat dalt d’algun transport però gràcies a què hem viatjat amb els busos, colectivos i busetas que utilitza la gent del país, hem pogut aproximar-nos de manera real a la seva vida, i de quina manera!

I segurament us preguntareu si en tant temps no hem tingut cap “urgència mèdica”, doncs bé, ara que ja estem a casa i que les mares i les padrines ens han vist sobreviure a a aquesta “aventura” podem dir que hem patit algun mal de panxa una mica més fort de lo normal, més concretament, el Ramon va estar ingressat una nit a una clínica chiapaneca (Mèxic) justeta però molt neta, en la qual la dieta del malalt incloïa fruita, cafè amb llet i quesadillas (tortillas mexicanes amb formatge fos), ja us podeu imaginar l’efecte que li feien al seu estòmac malaltet jejeje!! La Laura va haver de recórrer a la medicina intravenosa panamenya per un altre mal de panxa i als universals antibiòtics per unes angines a Brasil i és que això de tanta cervesa bem gelada passa factura! Tot i així i tenint en compte que han estat vuit mesos de canvi de dieta, d’aigua i d’habits, no està gens malament, no?

I els que es mereixen un apartat especial són tots aquells i aquelles que ens hem anat trobant pel camí i que ens han fet del viatge un passeig en família: la Mary de Tulum, que als seus 65 anys viatjava sola per centreamèrica i amb una motxilla a l’esquena que li pesava 17kg!; la senyora del restaurant italià també a Tulum que ens feia arrosset blanc pels mals de panxa; la fenòmena de la Sirena a Punta Allen (era com una Ana Obregón gringa a la mexicana); l’Arturo a Mahahual que ens va adoptar durant uns dies; el Marco, el nen fotógraf compulsiu de Valladolid; les historietes del Carlos a Mérida; l’Auxtin i la Carol, aquí si entre família i com a casa a Oaxaca, també amb el Derek, la Diana i el Kenai; l’Èlia i la Cata a Sancris; el nostre Tomás chichimeca del qual vam aprendre i riure durant uns quants dies a Chiapas; el Pablo i l’Elena, una parella de sevillans amb els que vam passar hores a carcajada limpia; la tropa de Comitán: el Gabi, l’amfitrió, la Montse, l’Ana Helena, el Ricardo i l’Angela: molt i molt divertit!; el Carlos de Santa Cruz gràcies al qual vam tenir l’oportunitat impagable de passar uns dies en una comunitat zapatista; el Sergi i l’Andy amb els que vam compartir unes quantes cerveses i moltes rialles; la família del llac Atitlán: l’Ana, el Yago i l’Humberto, on vam recuperar tota l’energia; el Marvin de León, que ens va acompanyar a la nit universitaria revolucionària nicaragüenca; el Richard amb qui vam passar les hores mortes a Jiquilillo; com no, les nostres  famílies del Coyolito: la Dora, el Julio, el Rodolfo i gran part del poble que ens van ajudar en el nostre exili forçós a Miraflores; la Yuri (i tots els seus companys) que ens va iniciar en l’increible món subaquàtic a la Little Corn; la Lídia i el Ramon al millor hotelet de Granada, i el xef  també mig català que ens va portar un plat enooorme de pernil!; el Julio Ortiz d’Altagracia a Ometepe, que tot i ser una mica particular ens va regalar tardes inoblidables; la Roci i el Marc amb els quals vam fer la meravellosa travessa fins a San Carlos; la Lorea, el Miguel, el David, les dos parelles d’andalusos i el guia Javier de Bahía Drake: que xulo va ser tornar a tenir amics!; el Fran, la Marta i l’Ekaitz de l’Isla Pelicano, allò si que era vida!; i com no, el senyor Correa i el cuiner Garibaldo amb qui vam aprendre que els kunas també tenen embolics de llençols; les estones de xarrera amb el Freddy de Santa Cruz de la Sierra, la nostra benvinguda a Bolívia; la senyora de la chicha de Sucre; l’Eli i el Quim, els únics lleidatans que ens hem creuat durant el viatge i amb qui vam passar uns quants dies; el Ben i el Daniel que complementaven el nostre equip d’Uyuni i també de La Paz; el Guzmán durant els tres dies al Choro; la Lídia durant la visita hippie a la Isla del Sol; el Jum i la Tomoko, una parella de japonesos genials amb qui vam compartir més d’un destí durant el viatge; el militar de la frontera boliviana-brasilenya que com que estudiava castellà, érem els seus turistes preferits (érem els únics); la tropa brasileira de l’hostal de Manaus, especialment la Noa, la nostra germana!; el Joao, el nostre buggeiro, beleeeza; l’Anne Mary de Parnaíba gràcies a la qual vam poder anar a Fernando de Noronha; la família noronhense que van ser els nostres amics després de tant temps sols!; la immersió al portugués amb la colla de la Chapada Diamantina; i el Mateu de Paraty, el nostre cicerone dels últims dies del viatge.

No hem inclós en aquest apartat toooooootes aquelles persones anònimes, guies, companys de viatge d’algunes hores, venedores, personals dels hostals, cobradors, espontanis… que ens han fet el viatge rodó, ple de moments dolços i buit d’històries amargues. Des d’aquí volem dir que estem totalment a favor de llogar els guies locals perquè és una manera de donar feina i de conèixer molt més a fons, no només els atractius turístics sinó la cultura i la vida real de les persones del país, visca els guies!

Per cert, hem dormit per 1,5 euros i hem menjat 3 plats i un postre per 0,60 cèntims d’euro, hem pagat més de 20€ per fer una bugada i hem comprat i menjat pinya, mangos i llagostes a preu de xiclets. El país més car amb diferència ha estat Brasil (tots aquells que hi vulgueu anar feu-ho abans del mundial 2014 i de les Olimpíades 2016!) i el més increiblement barat, estaria entre Nicaragua i Bolívia. A moltes zones de Costa Rica i Panamà t’hi pots sentir com a Europa, o més aviat com a Cal Gringo, i a Guatemala et sembla permanentment que estàs en una altra època.

Hem passat fred, o molt fred, hem estat desmaiats de tanta calor, hem agafat busos a les 03:30h de la matinada, que per cert, estaven plens d’estudiants que anaven a l’escola, hem rigut fins a tenir mal de panxa, hem estat marejats del mal d’altura, hem empassat gasos tòxics per anar a veure lava i hem tragat coses no molt millors sota les mines, hem bussejat entre dofins i tortugues, hem dormit enmig de la selva, ens hem dutxat als rius amb els zapatistes, hem cantat l’himne mexicà, hem tingut alguna aventureta amb la policia fronterera, hem fet pa, hem passat dos dies al riu Amazones, hem estat perduts en una illa paradisíaca, hem esquivat bancs de medusses, hem tingut por de les serps, hem fet una truita de patata a una foguera de llenya, hem dit prou a més tequiles, hem dormit a més de 100 llits diferents, hem dinat espaguetis a la bolonyesa a les 10:30h del matí, hem vist “Sin senos no hay paraíso” amb tots els veins del poble, hem travessat rius inundats  amb un cavall, hem alimentat a algunes paparres, hem maleïat els tàvecs i les seves mossegades, hem posat el cap a nius d’avespes i hem trepitjat a famílies de formigues vermelles (collons com piquen!), hem vist els pitjors lavabos de les nostres vides i els lavabos amb les millors vistes del món, hem maleït a molts taxistes, hem estat apàtics després de 23 hores de bus, ens hem cremat a les platges més boniques del món, hem caminat hores i hores de nit per la platja fins veure posar els ous a una tortuga, hem nadat entre piranyes, hem vist com s’ajunten selva i platja, hem pensat que portàvem les motxilles massa carregades un munt de vegades, hem pensat que les portàvem ben petites en comparació amb altres viatgers, hem tingut la gran sort de conéixer l’idioma de quasi tots els països que hem visitat, i sobretot, hem tingut la seguretat de saber que això, aquest viatge, ha estat una de les millors coses que hem fet en aquesta vida.

I després de fer el viatge el primer que vam pensar quan vam tornar a casa va ser que volíem tornar a marxar, no perquè no ens agradi el que tenim aquí, sinó perquè un dia de viatge és com dos mesos dels d’aquí.

Aquest cop no pot ser, ho hem de deixar per la propera vegada… estem segurs que aviat arribarà.

Fins molt aviat viatgers!

Ramon i Laura

PD: Us volem donar les gràcies a totes les persones que ens heu anat seguint durant aquests mesos, amb els vostres comentaris ens sentíem una mica més a prop de casa i ens donàveu energia per continuar endavant!

Anuncis

Responses

  1. kaixo laura y rymon!!
    me ha encantado poder pasar unos días con vosotros en mexico y ser parte de vuestro viaje. sólo queda esperar al siguiente viaje, del que también espero ser parte
    muchos animos, muchos abrazos … y nos vemos en…quién sabe en qué lugar del mundo, lo importante es encontrarnos
    muchos abrazos!!

  2. Laureta, Ramon, increïble narració!!. m’ha transportat a través del temps pel meu viatge a Sudamerica i m’he sentit reflectida en molts aspectes. ARA, comenceu un altre “viatge” diferent però, estic segura que ple de sorpreses agradables!!!!
    Molta sort i sobretot moltíssima alegria!!!!!

    petonasos guapetons!!!!!

  3. Hola parella!!!!!!
    Molt maco el vostre Blog! que sapigueu que us hem anat seguint desde que vem tornar de Nicaragua, i que ens heu fet una enveja terrible, i ens fa molta pena que s’hagi acabat el vostre “viatget”.
    Que? com va la tornada? molta depre?? nosaltres ja estem preparant el viatget per aquest estiu, 3 setmanetes a India del Sud, que? us apunteu? jajajaja.
    En fi, que va ser un plaer coneixeus, i que ens agradaria molt que si algun dia veniu per les terres montserratines ens aviseu i xerrem una estona, ok??

    Vinga guapos! fins aviat!

  4. Holta a tots!

    Em dic Sara i sóc una estudiant d’últim curs de turisme a l’Escola d’Hoteleria i Turisme CETT, a Barcelona. Estic fent el Projecte Final de Carrera sobre les tendències a l’hora de donar la VOLTA AL MÓN.

    Com a punt de partida de l’estudi estic buscant gent que hagi fet la volta al món per passar-lis una petita enquesta (prometo que és mooolt curta). Necessito bastantes persones per obtenir uns resultats fiables i no és gens fàcil, així que us demanaria (casi suplicaria) a aquells que hagueu fet aquest gran viatge (per enveja sana dels que encara estem aquí) que colaboreu amb mi.

    Em comprometo a fer-vos arribar una copia del treball un cop estigui acabat i sobretot, a posar-vos als AGRAÏMENTS, qui es podría negar a tenir aquest honor?

    Us deixo el link directe a l’enquesta i al blog que he creat on aniré penjant les conclusions que vagi treient.

    Link enquesta: http://www.encuestafacil.com/RespWeb/Qn.aspx?EID=682509
    Blog: unavueltaalmundo.crearblog.com

    Salutacions,

    Sara


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Categories

%d bloggers like this: