Chapada Diamantina, Ouro Preto i a la recerca dels muriquís

Des de Salvador ens vam endinsar cap a l’interior, ja en teníem ganes ja que a part de l’Amazonia, de moment de Brasil només havíem conegut costa, platges i illes. A sis hores en bus des de Salvador hi ha el Parque Nacional da Chapada Diamantina, una gran extensió de sertaõ (terra d’interior amb zones boscoses i zones més àrides) plena de rius, grutes, cachoeiras (cascades) i caminets per recòrrer.

Fa bilions i bilions d’anys la Chapada Diamantina era el fons d’un oceà unit a Àfrica, quan hi va haver la separació dels continents l’oceà es va buidar i va quedar un paissatge similar al que coneixem actualment; degut a aquests canvis la Chapada va esdevenir una terra molt rica en diamants, de fet els pobles que avui en dia hi ha en aquella regió tenen el seu origen en els assentaments miners (en portugués són els garimpeiros) que van començar a sorgir a partir del segle XVII . Ens vam allotjar a Lençois, el poble principal de la zona, des d’on durant cins dies vam fer un munt d’excursions: vam veure desenes de cascades d’aigua vermella (el color vermell és pel ferro que conté l’aigua i pel color dels sediments) i entre elles vam al.lucinar amb la cascada més alta de Brasil (i tercera del món), la Cachoeira da Fumaça amb 380m de caiguda lliure! Vam veure rius, piscines naturals, pous d’aigua dolça de color blau intens, rascaculs naturals de riu (que com molt bé diu el nom, rascaven molt el cul!), muntanyes que en comptes d’acabar el punxa acabaven planes (aquí els hi diuen morros), caminets per dins dels rius i tot això i més envoltats exclusivament de brasilers!!

Van ser uns dies molt divertits i molt útils per anar millorant el nostre portanyol i per aprendre una mica més sobre la cultura brasilera, com per exemple sobre el “sindicato”: es veu que a cada poble n’hi ha un, es dediquen bàsicament a passar el dia asseguts al terra davant del bar mentre beuen cachaça, i se’ls anomena el sindicato perquè no fan res en tot el dia, al igual que els del sindicat de treballadors… O que a Brasil lo últim en vivenda no és tenir un apartament o pis gran per viure, sinó el que agrada de veritat és tenir un apartament situat en un complex lúdic, amb zones comuns de piscina, gimnàs, barbacoa, pista de tennis, etc… ens comentaven: “qui vol estar tancat dins de casa??”, jejeje, molt d’acord a la cultura brasilera d’estar tot el dia al carrer i sociabilitzar amb els veïns… De fet els brasilers xerren molt i tenen temes de conversa infinits, mai s’acabarà la conversa, incloient temes més personals o íntims, cap problema, aquí es pot parlar de tot, i el que és més bo, sempre es tracta de riure, i riure tant com es pugui!!

De la Chapada Diamantina vam tornar a Salvador per agafar un vol cap a Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, famós pels seus pobles colonials, per la cachaça, pel paõ de queijo i per ser lloc d’origen del famós grup brasiler Sepultura. El que allí volíem visitar era Ouro Preto, un poblet històric colonial preciós completament conservat i amb molt d’encant, de fet, és el poble més bonic que hem vist en tot Brasil! Diuen que Ouro Preto durant els temps de les colònies va ser el poble més ric de tot el món ja que les seves mines d’or van fer d’aquest petit municipi el major exportador de metalls i pedres precioses que fins al moment s’havia conegut. La febre de l’or va ser similar a les altres febres, com la dels diamants o del cautxú, molt ràpida en crear-se i igual de ràpida en esvaïr-se, però va deixar a Ouro Preto un llegat d’arquitectura colonial increible, només perquè us en pugueu fer una idea, mireu si era un poble important s’hi van construir més de 20 esglésies! Ara, passada la febre, Ouro Preto viu del turisme, a l’igual que Mariana (un poble veí similar) i molts altres pobles d’arquitectura colonial de Minas Geráis.

De fet, en aquella zona la majoria dels poblets tenen les mateixes característiques ja que tots participaven de les riqueses de les mines; vaja, no pas tothom, segons ens van explicar, als esclaus que treballaven treient l’or quan sortien de la mina els posaven de cap per avall per si se n’havien guardat algun trocet a les butxaques! Sabent això, el que feien els esclaus era posar-se petits trocets d’or sota les ungles, entre les dents o fins i tot se’ls empassaven, sabent que tard o d”hora l’acabaríen recuperant! També ens van explicar que de les 23 esglésies que hi ha repartides pel poble una d’elles va ser construida per un dirigent dels esclaus; per aconseguir recobrir-la d’or, els esclaus quan sortien de les mines d’anaven a rentar la roba i els cabells en unes piques que hi havia fora de l’església i la mateixa pols d’or que se’ls quedava impregnada mentre treballaven era la que van utilitzar per recobrir l’església, curiós oi?

Ouro Preto és una joia, no hi ha cap edifici del segle XX, tots són edificis i esglésies dels segles XVIII i XIX, i visitar el poble és com retrocedir en el temps. Hauríem fet un munt de fotografies si no fós que l’últim dia a la Chapada Diamantina la càmera va deixar de funcionar, sí sí, així de trista és la vida, de manera que per la resta de viatge no tindrem cap fotografia, però intentarem fer els posts el més gràfic possibles per que us en pugueu fer una idea.

Des d’Ouro Preto vam agafar un bus de 6 hores fins a Caratinga, una ciutat sense cap interés turístic ( i sense cap turista) però que ens serviria de base per visitar un parc natural on hi viu el primat més gran de tota Amèrica, el mono Muriquí. Durant els 8 mesos de viatge ja n’hem vist molts de macacos, i de moltes maneres, però vam voler aprofitar per veure aquest que semblava ben especial. Vam arribar a Caratinga a les 12 del migdia i el bus cap al parc sortia a les 15:30h de manera que vam fer una mica de temps passejant pel centre i a les 15:20h quan ja teníem els bitllets i estàvem apunt de pujar al bus, arriba una noia corrent i esbufegant, i ens pregunta si érem la Laura i el Ramon… Resulta que era una de les treballadores de l’oficina del parc, amb qui havíem acordat per e-mail la nostra visita i allotjament al parc, que ens venia a avisar que no pugéssim al bus perquè degut a un inconvenient d’última hora al parc no hi havia ningú per rebre’ns, de manera que havíem de fer la visita l’endemà. Així que l’endemà a les 6 del matí vam agafar un bus que després de 2 hores de trajecte passant per camins de terra vermella envoltats de vegetació de color ben verd, grans rius amb aigua de color marró i poblets remots de cases blanques, ens va deixar enmig d’un camí des d’on després de mitja hora a peu arribàvem a l’entrada del parc natural, per fi!!!

El parc és un dels últims reductes de mata atlantica, un tipus de selva que es trobava en tot el litoral brasiler, des del nord fins al sud, i que tenia una gran biodiversitat. De fet Basil li déu el seu nom a la mata atlántica, on hi abundava un arbre molt cobejat pels portuguesos per la seva bona fusta, el pau-brasil, que es va començar a explotar des del 1.502 i, com no, avui està quasi ja extingit, a l’igual que el 90% de la mata atlantica original.

La nostra experiència amb els muriquís va ser inexistent, tot i que és molt comú veure’ls, aquell dia els biòlegs no sabien per on estaven, els havien perdut la pista des de la nit anterior i de vegades passaven diversos dies fins que els trobaven novament. A canvi, vam veure famílies enormes de macacos pregos, els vam veure de ben aprop ja que eren super xafarders, i també alguns individus de macacos barbados.  Per la tarda vam tornar a Caratinga pel mateix camí que havíem arribat, i des d’allí agafaríem un bus nocturn cap al nostre proper destí, que era ni més ni menys, Río de Janeiro!!